Per a conéixer quins són els orígens dels monestirs cistercencs, hem de remuntar-nos en el temps fins al segle VI dC, al moment en què sant Benet de Núrsia, va establir les normes que havien de complir aquells que, animats per la seua devoció, decidien dedicar les seues vides a l’oració i al treball, a viure en comunitat en un mateix edifici i allunyats del món. Estes normes configuren la regla de Sant Benet.
La regla de Sant Benet l’estenen des de França a la resta d’Europa els monjos cluniacencs -anomenats així per tindre l’orde el seu origen en el monestir de Cluny.
Un grup de monjos cluniacencs decidix abandonar a finals del segle XI (1098) el seu monestir per a fundar un altre de nou on s’observaren la totalitat de les normes que exigia la regla de Sant Benet.
Així, naix en 1098 el monestir de Citeaux (França), que serà el primer de tots els monestirs cistercencs. La idea bàsica era retornar al monacat la puresa original que Cluny havia perdut. L’orde es va caracteritzar per l’equilibri entre l’oració pública, la pobresa, la lectura meditada i el treball físic. La seua forma de vida va obligar la nova orde a buscar zones allunyades de les ciutats i de les rutes comercials, per a la creació dels seus monestirs.
La gran expansió de l’orde cistercenc es dóna en el segle XII, gràcies a les paraules i els escrits d’un personatge fonamental en la història de l’orde, sant Bernat de Claraval.
Dos-cents anys després de la fundació del monestir de Citeaux, quan l’orde cistercenc comptava ja amb més de 1.000 monestirs estesos per tota Europa -300 dels quals pertanyents al monacat femení- naixia, en una bella vall del jove Regne de València, el monestir de Santa Maria de la Valldigna. Era l’any 1298.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada