DOCU diumenges;la venda financera de València a Madrid; TRAÏCIÓ

ARTICLE D´OPINIÓ D´ENRIC MORERA

En 17 dies els valencians hem perdut els dos instruments financers més importants que tenim: la CAM i Bancaixa. Poden dissimular-ho com vulguen, poden fer la demagògia que troben oportú però, els fets són irrefutables. Bancaixa i la CAM s’han integrat en unes estructures on no pinten fava. Per tant, quan s’hagen de prendre decisions, els representants de Bancaixa i la CAM estaran en minoria. I això no deixa de ser una nova traïció als interessos valencians: els econòmics i també els socials. Tenim des de fa anys un govern que no governa, un president que no fa de president. Un president que s’ha dedicat a buscar les factures dels trages i que no ha tingut temps per a dedicar-se a les coses importants. Des de fa mesos hem advertit que calia un posició valenciana de lideratge davant la reordenació del mapa de caixes d’estalvis d’Espanya. Al nostre entendre l’objectiu era que els valencians no ens quedàrem sense un instrument financer, sense un banc valencià públic, per a garantir la autonomia financera i l’autonomia política. És evident que esta fusió també comportava sacrificis però els directius sols van pensar en el seu propi interés, no en l’interés general. I es van fer informes per tots els costats per dir que no. Que no era viable. Nosaltres som conscients que els vents que vénen de la resta d’Europa i la política econòmica dominada per la gran banca van en contra del model de caixes, un model propi i d’èxit. En el últims anys les caixes han incrementat la seua quota de mercat, fins arribar al 55%. Intolerable per als gran bancs. La gran banca domina la política econòmica d’Espanya i així, obedients, Rajoy i Zapatero, van pactar entregar als bancs les nostres caixes d’estalvi. Camps ha estat un peó útil per al centralisme i el gran bancs. I el seu govern ha propiciat la mort de Bancaixa i la CAM. I hem tingut possibilitats per evitar-ho però els nostres governants han estat incapaços. No sé si per debilitat o perquè no deixen de ser una colla de traïdors botiflers al poble valencià.

I és que fins a cinc vegades s’ha perdut l’oportunitat de fer les coses ben fetes. Al 2003 Camps va paralitzar el primer intent de fusió animat per Zaplana i que engegaren Julio de Miguel i Vicent Sala, presidents respectius de les caixes amb seu a València i Alacant. Posteriorment al 2007 el senyor Olivas va fer un altre intent sense obtindre el suport del govern valencià. Al 2008, ja en plena crisi, Camps va rebre l’advertiment de la possible pèrdua de les nostres caixes. Fins i tot diputats del mateix PP van animar el President a prendre la iniciativa, però tampoc es va fer cap pas endavant. A l’abril del 2009, un alt directiu de Bancaixa el va animar a absorbir Caixa de Catalunya i crear un potent eix bancari al mediterrani. La ceguesa de Camps va tornar a imposar-se. Mesos més tard el conseller Gerardo Camps a ran d’una pregunta que li vaig formular a les Corts, es va manifestar de forma pública i va confirmar que era conscient del perill que s’apropava. Fins i tot el Banc d’Espanya va oferir la possibilitat de què Bancaixa liderara una fusió important, amb seu ací i que hauria donat un lideratge important a l’economia valenciana. Cinc ocasions perdudes per incapacitat, debilitat, ceguesa, nul·la visió estratègica i cap estima als interesos del poble valencià. Camps ha consentit la pèrdua de les nostres caixes, això sí amb la cooperació còmplice i el vot favorable dels socialistes. El PP-PSOE, Camps-Alarte, Alarte-Camps. Són conscients que totes les operacions superiors a 10 milions d’euros hauran de passar per l’angonal de Madrid? Que disminuiran les operacions fetes per la CAM o per Bancaixa en el nostre teixit productiu per decisions estratègiques que no controlarem els valencians? Són conscients que operacions com la feta l’estiu passat per donar en 24 hores un préstec de 74 milions d’euros per a la fundació del VCF no les podran ordenar per telèfon des de la Generalitat? Que ara haurem d’anar a demanar crèdit a Rato quan es donen circumstàncies excepcionals? No, no són conscients. Ni el president de la Generalitat amb un peu i mig en la banqueta dels acusats, ni el cap de l’oposició, més preocupat perquè no li moguen la cadira que per defensar els interesos del poble valencià. Traïdors i botiflers. 303 anys desprès, la història es repeteix.

Enric Morera
Diputat Compromis-Bloc