El xiulet final duia al camí de les celebracions i també de la improvisació. Perquè pocs s’esperaven que este equip gaudira, amb una setmana d’antelació, l’ascens al màxim aparador del futbol espanyol. I perquè també des la improvisació per les circumstàncies va nàixer este conjunt, que amb un tècnic de 37 anys, i amb un grup fort, cohesionat i senzill, va fer que el 13 de juny de 2010, València lluira el color blaugrana d’un ascens lícit i sense sospites amagades.
Era el minut 90. El Ciutat de València era mut. Els 19.000 aficionats estaven pendents dels transistors. El de menys era el que estava ocorrent a la gespa. Les preguntes i les càbales seguien. La gent dubtava i més encara quan alguna emissora d’emissió estatal deia que el Llevant no podia cantar l’ascens. Van ser moments d’incertesa, de desassossec. Però tot es va esvair amb el xiulet final de l’arbitre, Santiago Jaime Latre (lamentable), i la constatació que sí, efectivament, l’equip havia fet la bestiesa de pujar a l’elit del futbol espanyol.
Per primera vegada, en color i a casa, els granotes esclataven d’alegria. Invasió de camp, futbolistes eixint a muscles i com podien de l’estadi, bufandes al vent, abraçades, plors, gestos fins i tot d’incredulitat, el camp ressonava pels quatre costats. Abans de passar a la seua història, el feude blaugrana anava a pegar-se un homenatge. Amb la gent dins del camp i la megafonia cridant a l’ordre s’encetaven les celebracions. A poc a poc es feu un corredor farcit de personal per rebre el campions. La música, element fonamental en este tipus d’actes històrics, no anava amb la festa. Un ‘hit’ de la protohistòria acompanyava a uns moments per recordar sempre.
De nou, els jugadors eixien al Ciutat de València per intentar completar la volta d’honor de reconeixement. La desorganització i improvisació regnaven en un camp desitjós de retre els honors que mereixen els herois d’este quart ascens a primera. El corredor tornava a fer-se perquè eixiren els protagonites un a un. Pau Cendrós, speaker improvisat, el que estava fins ara ja havia delectat prou a la graderia, tirà de veu per presentar el seus companys. Menció especial per a Juanlu (que renova automàticament), Robusté, el valencià Ballesteros, Javi Guerra, Gorka Larrea i els 25 jugadors que amb més o menys minuts confirmaren el vertader secret d’esta heroïcitat: la companyonia i unitat del col·lectiu.
A la celebració, mancada de certs elements bàsics que marquen este tipus de rituals, li faltava la rubrica de la irrupció de l’entrenador, Luis García Plaza. El tècnic havia estat plorant per tot el que ha hagut de suportar estos dos anys, i ja més tranquil s’abraçava a tots els components del planter.
Els seguidors que encara aguantaven es fregaven els ulls per comprovar que el que estava passant era cert. Amb tot açò, el Consell i el seu president estaven a un segon pla. Assaborint el triomf des de llunyania. Però no fou possible. Els propis futbolistes reclamaren la presència de Quico Catalán qui va botar a la gespa entonant l’himne del Llevant que pe fi sonava a l’antic Nou Estadi. Eren les 21.05 h de la nit. Era el moment on un estadi tancava les seus portes. I ho feia també tancant-les a la segona divisió. Sense tercers, sense necessitar jocs impropis d’un esport net, sense tindre una massa social artificial, amb autenticitat, amb humilitat, però amb molt d’orgull, els llevantinistes marxaven per la ciutat traient pit per ser d’uns colors. I per tindre del seu nom, el seu ideal. Llevant Unió Esportiva en primera divisió.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada