El València de dos cares reapareix en Mestalla (1-1)

Ens preguntàvem quina seria la posició de l’equip de Quique en Mestalla. Després de la imatge davant el Barça i l’estratègia de deixar tot el domini als blaugranes, calia comprovar quina era l’actitud dels madrilenys. Prompte eixirem de dubtes en la primera part. Amb les línies molt avançades, els matalassers pressionaren la treta de baló del homes de la rereguarda valencianista. L’esfèric no passava pel Tino Costa i les jugades morien en les botes del interiors que no trobaven la connexió necessària amb Aduriz. El basc, sempre voluntariós, tingué una ocasió que a punt estigué de col·lar-se en la meta de De Gea. No va arribar la diana i sí una circumstància que l’any passat va repetir-se en massa freqüència. I malauradament els vells fantasmes, tornaren a aparèixer. D’un córner a favor, el rival armava una contra letal per fer el primer. Incomprensible però cert. Simao anotava el 0-1 al minut 19 després d’una assistència d’Antonio López. No funcionà el replegament per als d’Emery. Funcionà massa bé el contracop per als de Sánchez Flores.

Després de l’avantatge, els locals es quedaren sense idees. I a punt estigué de pagar-ho quasi de forma definitiva. Forlán la tingué amb la col·laboració gens habitual de César en una errada de càlcul en la seua eixida.
El València no reaccionava i es marxava al descans amb un parell de llançaments que ni tant sols anaren entre els tres pals. Calia esperar la reacció. Dels jugadors i de l’entrenador. I tots dos ho feren. Minuts elèctrics des del 50 fins al 70. Ocasions per arroves i sempre un protagonista, De Gea. Espectacular el porter de 19 anys que ho parà tot. Mata, Soldado (que va eixir per un desencertat Chori), Aduriz, tots posaven de la seua part per batre el porter. No hi havia forma. En les distàncies curtes, per dalt, en llançaments des de fora, De Gea es mostrava colossal.


En el rerefons queda la imatge del primer acte i sobretot que de nou, una vegada més, no es guanya contra un gran

Seguia el conjunt blanc-i-negre descaradament jugant a l’atac. I descarat també és Iturralde González. Quasi 300 partits en Primera no l’han fet aprendre gens ni miqueta. I no només pel penal que podia haver assenyalat a Mata en el minut 75, sinó per la seua sempre sobreactuació desmesurada a l’hora d’exercir la seua professió que no és altra que la de xiular. Amb el públic envalentit per Iturralde i per la necessitat de guanyar, el conjunt de Mestalla donava l’últim alé amb tres noms propis. Tino Costa i la seua valentia per agafar responsabilitats. Adúriz per estar en el moment oportú i David Albelda per tindre la fe i la lluita per arribar a un baló que altres l’hagueren donat per impossible. Empatava el València amb un Aduriz elevant-se en el cel de València, després d’una centrada mil·limètrica del de la Pobla Llarga, i connectant el seu cap a un baló que per fi li guanyava la batalla a De Gea.

El conjunt de Quique volia amarrar l’empat i al València li quedaven poques forces. L’empat sabia a poc després d’una segona part pletòrica d’esforç i valentia. Però en el rerefons queda la imatge del primer acte i sobretot que de nou, una vegada més, no es guanyà contra un gran.