L’AVE encara no vola

El primer trajecte parcial de l’AVE Madrid-València amb passatgers va ser en realitat una prova de càrrega. Pot ser s’explique així per què les autoritats competents tenien tant d’interés a omplir de periodistes un tren que havia de recórrer els 98 kilòmetres que separen el paratge castellà d’Hoya de Roda (terme de Minglanilla, província de Conca) amb València.

La inauguració oficial –amb el sarao corresponent- està prevista per al 18 de desembre. Ahir, ni les càmeres de televisió tenien gran cosa d’interés a enregistrar ni els fotògrafs a immortalitzar. La inquietud també creixia entre els redactors de bolígraf i llibreta, que es preguntaven com anaven a assaonar amb alguna dada noticiosa la plana de diari que hauria de justificar una cobertura de sis hores.

L’excursió estava planificada amb cura. Si els informadors havien de col·laborar aportant el seu pes corporal al viatge experimental, el més adient era, sens dubte, convidar-los a un bon menú del dia amb productes de la terra. Al restaurant Los Tollos d’Utiel van ser obsequiats amb pernil, ajo arriero, embotits i carn torrada, regats amb un discret vi negre de la comarca. Conscients de les privacions que pateixen molts dels que es dediquen a la noble i, per tant, mal pagada feina d’informar, els prebosts governamentals van complir el doble manament d’alimentar el famolenc i tindre content a qui ha d’escriure de tu.

Estes bones intencions i la parsimònia amb què es desenvolupà el transport i avituallament de la tropa no evitaren que, en un moment determinat de les postres, als arriers els entraren les presses. I ben justificades, perquè quasi quatre hores després de pujar a un autobús a l’estació del Nord de València, el gruix de matèria humana que havia d’estrenar els vagons va arribar-hi només deu minuts abans de l’hora prevista per a l’eixida.


Ponts i viaductes van resistir el pes de l’aparell carregat a caramull de periodistes, empresaris, alts i baixos càrrecs, assessors, militars, i fins i tot un arquebisbe –Carlos Osoro- la presència del qual de segur garantia la col·laboració de la providència

El bonic paratge natural d’Hoya de Roda –a tocar de l’embassament de Contreras- semblava una exposició a l’aire lliure dels darrers models de Volvo, BMW i, sobretot, Audi, que tornarien buits als llocs d’origen. Els seus ocupants ja havien pres la superfície asfaltada per a l’ocasió i esperaven que els xics de la premsa prengueren posicions per a donar fe de com pujaven al tren.

I dic pujar, perquè entre l’asfalt i els vagons hi havia un pendent de quatre metres salvat gràcies a unes escales de disseny que semblaven les d’un aeroport. Ningú no va cridar allò de “passatgers al tren”, però a les 16 hores i 31 minuts, l’AVE model Talgo-Bombardier S-112 nou de trinca hi va moure. De seguida es posà a 200 kilòmetres per hora, una velocitat moderada i el màxim a què corre en proves. Lluny, però, dels 350 kilòmetres que alguns desinformats esperaven assolir. Tot i això, valls, muntanyes i túnels eren engolits en segons per una màquina disposada a cobrir els 98 kilòmetres fins a València en poc més de mitja hora.

La fera mecànica va comportar-se quasi a la perfecció. Només va grinyolar un parell de vegades (algun tornavís desajustat) i ponts i viaductes van resistir el pes de l’aparell carregat a caramull de periodistes, empresaris, alts i baixos càrrecs, assessors, militars, i fins i tot un arquebisbe –Carlos Osoro- la presència del qual de segur garantia la col·laboració de la providència. Tota esta nòmina de forces vives–d’altra banda gens habituada al transport públic i a dinar de menú- va convertir l’S-112 en el tren més sensible de l’Espanya autonòmica. José Blanco, Francisco Camps, Rita Barberà, Jorge Alarte, Ricardo Peralta, Esteban González Pons, Carmen Alborch i una llista inacabable de pròcers al mateix vehicle va fer recordar a algun aficionat als mals averanys el que va passar amb els governants polonesos que volaven cap a Rússia i deixaren la catòlica nació òrfena de líders.

Tal vegada, preveient un sinistre semblant a la laïcista Espanya, hi faltaren el president de Castella-La Manxa, José María Barreda, absent per causes desconegudes, segurament relacionades amb l’aigua del Tajo, i l’alcalde de Castelló de la Plana, Alberto Fabra, perquè no li va donar la gana muntar-se en un tren que no té data d’arribada segura a la metròpolis orelluda. Però ja hem dit que la santa voluntat estava inexorablement de part dels viatgers experimentals. I així arribaren sense cap incidència a l’estació provisional Joaquim Sorolla de València.

Allà, Rita Barberà i Francisco Camps hi ballaren un vals que va fer riure a l’orgullós pare de la criatura: José Blanco. Als discursos, l’alcaldessa va destacar que el tren havia entrat “triomfant” a l’estació, el ministre es va fer un fart de dir “Levante” –“tren de Madrid a Levante, comunicacions entre Madrid i el Levante....”- i el president de la Generalitat va “telefonar simbòlicament” al seu fill per a mostrar-li la seua alegria per l’arribada del tren més desitjat. Camps no va aclarir, però, què li havia fet més il·lusió al seu hereu: si el nou tren de papà o el robot Sony Aibo regalat per l’oncle Álvaro al Nadal de fa dos anys.

De novetats informatives, cap ni una. Rita Barberà es va declarar “satisfeta, emocionada i, fins i tot, eufòrica” perquè a València arribarà –com no- “el millor AVE d’Espanya”. Francisco Camps va incidir en la idea llançada el 9 d’Octubre de l’Eix de la Prosperitat amb Madrid, ara tan a prop i a tocar del cel. I el ministre Blanco va insistir en el ja conegut: que l’alta velocitat ferroviària arribarà a Alacant el 2012 i que dos anys després “s’intentarà” que es plante a Castelló. De l’enllaç entre La Plana i el Camp de Tarragona (i Barcelona, i Perpinyà, i París, i Londres...) ni menció.