Carlos Fabra i la justícia: molt més que una simple qüestió de sort

ENCARA QUE ES REUNISCA AMB LÍDERS ESPIRITUALS, FABRA NO S'ENCOMANA A LA FE.

Íntim amic del Delegat d'Hisenda a Castelló durant els anys dels seus suposats delictes contra el fisc; company de futbol i bous del president de l'audiència que més tard sobreseurà algunes de les seues causes; editor de llibres de l'esposa d'este; assessorat per un penalista especialitzat en anul·lar causes per defectes de forma; emprar la paraula sort per a definir com Carlos Fabra escapa del pes de la llei és tan gratuït com parlar d'innocència.

Fa ara un parell d'anys, l'entorn judicial i polític castellonenc vivia atent al possible canvi de president de l'Audiència Provincial de Castelló. Carlos Domínguez es presentava a la reelecció, i la seua "relació manifesta" amb el president de la Diputació, Carlos Fabra, provocava que el sector progressista del Consell General del POder Judicial (CGPJ) no veiera amb bons ulls que repetira el càrrec no fóra ben vist per a repetir en el càrrec, a la vista que seria el responsable d'una audiència en què estaven instruint nombroses causes contra el seu company de tribuna en partits de futbol i corregudes de bous. Els progressistes eren majoria en el CGPJ, però el de Castelló no era l'únic lloc que es decidia en aquella votació: els nous presidents dels TSJ de Madrid i Galícia i de les Audiències Provincials de Madrid i Càceres també estaven en joc i calia arribar a pactes.

El final, tenint en compte el que interessa el futur valencià a "la Meseta", ja l'imaginen. Despús-ahir, com recordaran, l'Audiència que encara presideix Carlos Domínguez, sobreseia quatre de les cinc causes per presumpte delicte contra la Hisenda pública pels quals s'investigava el president de la Diputació de Castelló. Ahir ho recordaven en roda de premsa els diputats de Compromís en les Corts, Enric Morera i Mónica Oltra, així com el fet que també la Diputació editara fa dos anys un llibre escrit per l'esposa de Carlos Domínguez. Tota un seguit de casualitats i relacions les quals quedaren reflectides en el seu moment en un gran article publicat en El País.


Boix treballa activament per a trobar el més mínim defecte formal que impedisca l'acció dels jutges. Tota una demostració que la justícia no és la mateixa per als simples mortals que per als que es poden pagar una costosa defensa

No obstant açò, eixes no són totes, i parlar amb fe de casualitats i sort, tractant-se de fets que succeeixen al voltant de Carlos Fabra —l'home que va declarar no saber "la quantitat de gent que haur[ia] col·locat en dotze anys" al capdavant de la Diputació per a obtenir a canvi "vot captiu"— sembla certament ingenu. A pesar d'això, tot el que envolta al cas, com el president de l'Audiència i les persones que s'haurien d'encarregar de fiscalitzar les seues accions com fan amb la resta de ciutadans, es relacionen amb ell d'una manera estreta, sembla indicar que eixe és el concepte que tenen de la ciutadania. Tan sols cal recordar que fins fa dos dies s'instruïa una causa contra el president de la Diputació per cinc possibles delictes contra la Hisenda pública presumptament realitzats entre 1999 i 2003 per deixar de declarar quasi 900.000 euros, mentre que únicament va patir una inspecció d'Hisenda durant eixos anys; en 1999 i pel que sembla de forma anòmala. També, casualment, el delegat d'Hisenda a Castelló durant aquells anys era Juan Costa Galindo, amic íntim de Fabra i pare dels germans Juan i Ricardo Costa, propulsats per Fabra en l'organigrama del PP.

On no arriba la seua mà
No obstant açò, ningú és capaç de controlar-ho tot i a tots. Però fins i tot per açò hi ha solucions. Com destacava ahir en el seu blog en El Economista el periodista valencià Javier Alfonso, bona part de l'èxit de l'evasió de responsabilitats de Fabra per eixos quatre presumptes delictes fiscals que no seran investigats és mèrit del penalista Javier Boix. El catedràtic de Penal de la Universitat de València, assenyalava Alfonso en un magnífic article, "s'ha convertit en el rescatador de polítics implicats en casos de corrupció, als quals salva de les arpes de la Justícia estalviant-los la difícil —a voltes impossible— tasca de demostrar la seua innocència", mitjançant "la recerca d'errors formals amb els quals anul·lar el procés".

Així, recordava Alfonso, Boix ha tret d'un mal pas Rafael Blasco pel cas que va portar el seu nom fa dues dècades i en el qual el penalista va aconseguir que s'anul·laren unes gravacions; o a tot el PP, quan va aconseguir tancar el cas Naseiro de finançament irregular del partit, en aconseguir que s'invalidaren les gravacions que servien de base per a l'acusació. Ara, per a temor d'aquells que esperen que la justícia esclarisca la relació del president Francisco Camps amb la tèrbola trama Gürtel, Boix treballa activament per a trobar el més mínim defecte formal que impedisca l'acció dels jutges. Tota una demostració que la justícia no és la mateixa per als simples mortals que per als que es poden pagar una costosa defensa. Obtinguen com obtinguen els seus ingressos.