Un esdeveniment al qual s’han apuntat milers de persones convida els usuaris de la xarxa social més popular a publicar al llarg de hui les seues cançons preferides en català, en una mostra més de la bona salut que gaudeix la nostra música.
La tecnologia no és bona ni roïna, depén dels usos que se li donen, i això ho han comprés molt bé els músics valencians, que han aprofitat la xarxa per donar-se a conéixer. A través dels blocs, de l’Spotify, del Facebook o penjant el seu disc gratuïtament, l’última generació de músics en valencià ha aconseguit a internet un ressò clau. Tant és així que grups com Orxata Sound System han omplit els darrers anys nombrosos pavellons de concerts mitjançant una promoció basada en l’aprofitament de les eines informàtiques. La convocatòria sorgida a Facebook, però, no parteix dels músics ni de la indústria, sinó d’un públic cada volta més identificat amb la normalització completa de la música en català.
“Demostrem que tenim una llengua tan viva com les més vives que hi ha”: amb la famosa cita del poeta Miquel Martí i Pol, els creadors de l’esdeveniment, que romanen anònims, justifiquen la convocatòria en el desconeixement que part de la societat té al voltant de la varietat d’estils musicals que alberga hui la nostra llengua.
Andreu Laguarda: “hi ha més grups i propostes més diferents que mai, i això ajuda que gent que abans no escoltava música en català comence a escoltar grups del seu estil, més enllà de la llengua”.
Segons Rafa Xambó, cantautor i portaveu del Col•lectiu de Músics Ovidi Montllor, a això té molt a veure la Generalitat Valenciana, que manté “un posicionament deliberat de censura i de persecució sistemàtica” envers la música feta en valencià. Per ell, resulta “demencial” que cap periodista de Canal Nou ni de Ràdio Nou haja cobert cap de les cinc edicions dels Premis Ovidi de la Música en Valencià, “ni tan sols quan els homenatjats han estat Joan Manuel Serrat o Joan Monleon”. A més, Xambó assenyala que els concerts fets en la nostra llengua no apareixen a cap agenda cultural del grup Radiotelevisió Valenciana.
Resulta encara més incomprensible la postura de la Generalitat si tenim en compte que, com assenyalen totes les fonts consultades, la música en valencià està vivint el seu millor moment. Segons Andreu Laguarda, director de la discògrafica Mésdemil i membre del primer grup a gravar un àlbum de hip-hop en valencià, Rapsodes, “hi ha més grups i propostes més diferents que mai, i això ajuda que gent que abans no escoltava música en català comence a escoltar grups del seu estil, més enllà de la llengua”. Preguntat per la diferència entre Catalunya i el País Valencià a l’hora d’arribar al gran públic amb cançons en valencià, Laguarda assenyala que les ajudes públiques al sector que es donen a Catalunya han permés la professionalització de molts músics i la creació d’una indústria potent. En canvi, assenyala, “ací hi ha empreses xicotetes, com Mésdemil”, però la majoria de la producció parteix dels artistes, que “volen traure el que tenen dins, encara que el vent bufe en contra”.
De la Nova Cançó a l’eclecticisme
Segons el mateix Xambó, a la música en valencià dels 60 i 70 eren pocs els autors. “Com a molt una vintena, en canvi, avui dia hi ha més de 150 grups i cantants que fan música en valencià”, i remarca el fet que esta siga més diversa que mai. Segons les xifres arreplegades pel musicòleg Josep Vicent Frechina, des de l'any 1994 fins el 2008, el nombre de discos editats en valencià ha pujat dels 27 als 77, amb un augment exponencial dels àlbums classificats com a “pop-rock” i també de les maquetes, el que demostra que este moviment no només ocorre en el nivell professional, sinó també en l'amateur. De fet, el músic Túbal Perales, també a Mésdemil, assenyala que “s'espera que enguany s'arribe als 100 discos editats”.
D'esta forma, al ja consolidat ska-rock d’Obrint Pas, que va obrir la porta a l’èxit d’altres formacions de caire semblant com La Gossa Sorda o Aspencat, van sumar-se el retorn del propi Rafa Xambó i la irrupció de Pau Alabajos o Hugo Mas a la música d’autor. I, a partir d’ací, la gran eclosió: Orxata Sound System, amb la fusió electrònica més ballable i la seua aposta per la interactivitat amb els fans, VerdCel i els seus espectacles audiovisuals de base folk, el rock d’essència nord-americana que practiquen Senior i el Cor Brutal o les albaes de Pep Gimeno ‘Botifarra’ evidencien un salt qualitatiu evident en la varietat de la música del país. I tot això per no parlar del metall de Voltor, l’indie-rock de 121dB o la psiquedèlia rock dels alcoians Arthur Caravan, guanyadors de dos premis Ovidi amb el seu àlbum de debut, l’homònim Arthur Caravan (La Casa Calba, 2009).
Encara és massa prompte per saber si el Dia de la música en català esdevindrà un èxit, però, si cal jutjar pels més de 7.000 inscrits a l’esdeveniment de hui a Facebook, sembla que sí ho serà. El que és segur és que la nostra música està en millor forma que mai, i quina millor manera de celebrar-ho que, com proposa Xambó, normalitzant el seu ús i la seua difusió en totes les facetes de la vida pública.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada