Per fi el València manté vius els espectadors i no els condemna a una letargia insofrible. Gran partit de bascos i valencians, en el qual els d’Emery, sobretot en la segona part, milloraren el seu joc per aconseguir una victòria que els acosta al primer objectiu mínim, estar entre els quatre primers al final de temporada.
Onze partits sense conéixer la derrota no és fruit de la casualitat. El València ha anat aconseguint esta dada rècord mentre el debat sobre el joc ha engreixat com la mateixa fita de l’equip. Ahir, a la Catedral, els de Mestalla completaren un partit amb molt del seu segell – fogonades i màgia en atac i empanades monumentals en defensa – i amb un component que ajuda i molt per guanyar encontres. Les ganes de voler aconseguir-ho.
I no començaren gens bé les coses per als d’Unai. La rereguarda valencianista i en especial David Navarro feien aigües per tots els costats. El del Port de Sagunt era incapaç de controlar Fernando Llorente, el qual una i altra vegada aprofitava el gran treball de Toquero i la imprecisió i falta d’intensitat de la defensa blanc-i-negra. Els primers atacs no acabaven en gol gràcies a un Guaita encertadíssim. La pressió local tingué premi en forma de gol de l’internacional navarrés. La passivitat de Navarro i la falta d’ajudes en la marca donaven com a resultat una justa diana per als bilbaïns.
Lluny de posar-li més espenta, el central del València, i de moment, protagonista principal de la nostra crònica, estigué més descentrat. Un colp de colze lleig, el primer, va acabar amb Javi Martínez amb el nas xorrant sang. Justament després, el seu conjunt arribava per primera volta amb claredat amb una triangulació perfecta entre Pablo i Joaquín que el gadità, grandiós durant tot el matx, no va saber resoldre. El rebuig d’esta acció fou la primera de les nombroses jugades polèmiques que tingué l’enfrontament. En esta ocasió, Iraizoz fregà el penal a Soldado. La següent, vint minuts després, al 40 del primer període, fou prou més clara. Unes mans en l’àrea basca d’Ekiza que el col·legiat Muñiz Fernández va interpretar com a involuntàries. Era un penal més gran que una catedral.
El partit era espectacular, vistós, sense quasi temps per fixar-se en els detalls o lamentar les excuses de les decisions arbitrals. Els segons 45 minuts s’encetaven amb una nova entrada duríssima de David Navarro cap a Llorente. Esta vegada li tocà sagnar a l’ariet, hagueren de posar-li grapes al cap per tancar el virulent colp del defensa valencià. “És un provador, no sap jugar a una altra cosa. Ha anat a fer-me mal. Els comités haurien d’actuar contra este tipus de jugador”, es lamentava el futbolista de l’Athletic Club. Navarro no volgué entrar al drap i es va limitar a dir que el partit havia sigut mol físic i que ell “no té cap problema amb Llorente i que no tindria cap inconvenient de fer-se una copa amb ell”. Sort que no estava Miguel i no va sentir això. Només una dada més quant a les declaracions de l’armari dels lleons. Ell mateix va ser qui va ocasionar a Ayala en febrer de 2005 una fractura de costelles a Mestalla. Coses del joc haurem d’imaginar també.
Però a l’herba hi havia més coses que els colzes de Navarro i la bretxa de Llorente. Unai va vore que les coses es podien canviar des de la banqueta amb mesures immediates. Stankevicius s’ocupava de Llorente en la marca i Jonas entrava per Pablo. El València trenava i feia bon futbol, el millor que es recorda des de fa temps. En una d’estes jugades, Soldado tocava d’esperó cap a Joaquín, qui amb rapidesa fulgurant conduïa l’esfèrica i centrava mil·limètricament cap al segon pal on Mata marcava a plaer. Tocs, col·lectiu, futbol per banda, i espentar el baló en la mateixa línia de gol. Un vertader espectacle. Com també la seua continuació, amb Jordi Alba substituint un apàtic Mahieu i amb Tino Costa per Banega per donar l’últim alé valencianista per a la remuntada. I fou l’argentí, que ja havia avisat abans, el qual provava fortuna des de lluny i el seu rebuig era rematat amb fe i creença pel brasiler Jonas. La Catedral emmudia amb un València que físicament i moralment va acabar més sencer que el rival.
Un Athlètic Club que va estar pletòric, però, les seues forces s’esgotaren en el tram final de l’encontre i això els d’Emery ho saberen aprofitar per aconseguir un triomf que posa terra pel mig amb el cinqué classificat (11 punts) i amb el quart, Vila-real de l’home sense defectes, Garrido (4 punts). La prèvia de Champions de la temporada que ve, mínim, ja està virtualment feta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada