Robinson: “Sempre pense que els periòdics esportius m’estan prenent el pèl”

Conferència a la Universitat de València.

Michael Robinson (Leicester, 1958) és una figura emblemàtica en el periodisme espanyol: exfutbolista, comentarista, narrador… El seu peculiar accent britànic s’ha introduït a poc a poc en les llars espanyoles, i la seua figura transcendeix més enllà del futbol. Als seus 52 anys, té una nova vocació: “Vull contar contes”.

És estrany escoltar un futbolista fer classes de comunicació parlant dels periodistes en primera persona. Tan estrany és, com que segurament només n’hi ha un: Michael Robinson. Al costat del seu company Carlos Martínez, el britànic s’ha convertit en la veu del futbol per excel·lència a Espanya. Ahir, més de cent estudiants es van congregar en el Saló d'Actes de la Facultat de Filologia de la UV per a escoltar-lo. Col·loqui, conferència, xerrada… Se la pot anomenar de moltes formes, però per damunt de tot va ser una classe magistral.

El periodista Cayetano Ros presentava Robinson a l’inici com “una dels persones clau en el periodisme esportiu”. Però Michael no va vindre a Espanya per a ser periodista. En 1987, ell era jugador de futbol (internacional irlandés en 24 ocasions) i va fitxar per l’Osasuna procedent del Queens Park Rangers londinenc. Venia amb l’etiqueta d’haver sigut campió d’Europa amb el Liverpool en 1984. En 1989 es va retirar, i només un any després va col·laborar amb TVE comentant el Mundial d'Itàlia. Ací donava inici la seua trajectòria en els mitjans de comunicació, però va ser en Canal+ on es va convertir en el referent que és hui en dia per a les noves generacions.

Més enllà dels partits de Lliga, Champions o Mundial, Michael Robinson s’ha llaurat una carrera com a director de programes. El primer va marcar una època: “El día después”. En ell es disseccionava l’actualitat futbolística del cap de setmana ficant-se en llocs on la tele no havia arribat mai. “Vam poder aconseguir riure’ns de nosaltres mateixos perquè teníem els fonaments del rigor periodístic”, puntualitza Robinson. Moments com el “Rafa, no me jodas” de Mejuto González han passat ja a la història del futbol espanyol.

En Informe Robinson s’ha consagrat com un gran contador d’històries. El va començar divuit mesos després del final de “El día después”. “Estava de dol”, apunta. El nou projecte va suposar tot un repte per a ell i els seus col·laboradors. Ell tira flors als seus companys: “Em sent com Pep Guardiola o Vicente del Bosque: amb el millor equip del món”. No obstant això, en el programa es nota la seua empremta, la seua pinzellada personal, i el títol no és casualitat. Els seus reportatges es basen en la senzillesa, perquè s’aplica la seua màxima de deixar explicar la història al protagonista i a les imatges. “Pictures, pictures, pictures”, va repetir durant tota la xerrada. Amb Informe Robinson, Michael ha demostrat que es pot fer una altra televisió més enllà de la tirania de les audiències. És una tornada al classicisme periodístic que demostra que els formats no s’esgoten i que la tercera persona s’imposa al freqüent egòlatra periodista que es creu més protagonista del que ho és realment.


Si d’alguna cosa es penedeix en televisió, és de “Maracaná”. 'Robin' va aguantar només un programa. “Jo m’havia guanyat entrar a casa de la gent i ara els estava envaint explicant una merda"

Robinson critica amb pesar el panorama mediàtic actual. És un defensor del llenguatge televisiu propi, i renega dels periodistes radiofònics reconvertits a la tele: “És com posar Herodes cuidant xiquets”. Quant a la premsa, Michael Robinson en té clares les preferències: “Sempre pense que els periòdics esportius m’estan prenent el pèl. El que fan no és necessàriament periodisme, és propagandisme. Haurien d’advertir: «Fer cas d'aquesta informació pot danyar les teues neurones per sempre», com en el tabac”. Tampoc li agraden aquells que s’escuden en la llibertat per a blasfemar. “La llibertat d’expressió cal estimar-la”, remarca davant els estudiants, als quals també recorda que “el periodisme ha de ser absolutament vocacional”.

Si d’alguna cosa es penedeix en televisió, és de “Maracaná”. El programa, emés en Cuatro durant una temporada, estava cridat a substituir “El día después”. Va acabar convertint-se en un fracàs que encarnava totes les característiques que el britànic detesta, i 'Robin' va aguantar només un programa. “Jo m’havia guanyat entrar a casa de la gent i ara els estava envaint explicant una merda. Em deixaven parlar i el que féiem era una enorme blasfèmia”, es lamenta taxatiu.

Robinson diu que quan va arribar a Pamplona, de les cent primeres paraules que va aprendre, noranta eren paraulotes. Hui té més vocabulari que molts periodistes espanyols, però les continua usant per a acostar-se al seu interlocutor. En la seua boca res sona malsonant, sinó que un “joder” serveix per a eliminar les distàncies culturals i convertir-lo en un de nosaltres. Michael Robinson es considera, per damunt de tot, un privilegiat per estar on està. Diu que res del que ha fet en la seua vida pot considerar-se un treball, i es defineix bromejant: “Tinc 52 anys i seguisc sense donar pal a l’aigua. Això té molt de mèrit”.