Jaume I, el Conqueridor Per tots és coneguda la data del 9 d’octubre de 1238, data en què el rei Jaume I va fer l’entrada en la capital del Túria després d’haver-la rendit Zaen el 28 de setembre del dit any.
Segons les capitulacions firmades, quan Zaen va entregar la ciutat al rei, Jaume I es comprometia a mantindre la pau durant set anys, sense incomodar ni per mar ni per terra les places fortes de Dénia i Cullera, fins que no haguera vençut aquell termini.
A pesar de tot, i per causes que no han pogut ser clarament determinades, les places i els territoris mencionats van caure en poder de les tropes cristianes abans que concloguera el temps fixat. El riu Xúquer es va erigir així en divisòria del territori conquistat, i es va confiar el seu govern i la defensa a Roderic de Lizana. Este, durant el seu mandat, va enviar una expedició sota les ordes de Pere d’Alcalà als territoris situats més enllà del Xúquer. La sort els va ser tan adversa a dits expedicionaris, que el rei Jaume va haver d’anar sobre Bairén i Xàtiva, per a alliberar els cavallers que segons pareix havien quedat presoners.
D’esta manera, des d’agost de 1240, els castells i les alqueries de tota la zona, entre ells els de la vall d’Alfàndec, van retre homenatge al rei.
Una vegada conquistades aquelles terres, va arribar el moment de recompensar tant els nobles com els soldats que en virtut de les lleis d’Aragó i de Catalunya havien servit en la campanya militar de la conquista.
Les gràcies atorgades pel rei conquistador apareixen arreplegades en el Llibre del Repartiment -registre que conté un total de 1.814 anotacions de donacions de propietats realitzades entre 1237 i 1242. La primera donació registrada en este llibre que al·ludix a la vall d’Alfàndec data del 15 de juliol de 1238 -durant l’assetjament de València-, i en esta atorga el rei a Nuño Sanz, el seu tio i conseller, la vall d’Alfàndec (o vall de Marinyent -com apareix també citat en les fonts-) amb les alqueries o els castells d’Eyrb Alcobra i Huaegip Açogra, amb els seus forns i molins.
Poc va gaudir Nuño Sanz d’esta mercé, perquè va morir en el Rosselló en 1242, i la vall va passar novament a engrossir el reial patrimoni.
La següent notícia d’Alfàndec data de 1248, quan es verifica la distribució de lots de propietat immoble de la vall, particularment en Gebalcobra i el seu terme. Així, com veiem en el Llibre del Repartiment:
“A Amed de Stayna y con él, diez ballesters; á P. de Matallops, y con él, veinte ballesters y a cada cual d’ellos en l’alqueria denominada Egebalhobra situada al Valle de Marinyent; á diez sueldos por jovada, 21 de julio. A A. de Vico tres jovades y media de tierra y una jovada de viña a l’alqueria denominada Egebalhobra, 26 de julio.
A cada cual de Domingo de Paylars, Bernat Guillan de Paylars y Raimundo Pintor Lorenzo de Hospital: tres jovades de tierra a cada cual en Gebalcobra y casa en la misma alqueria. 26 de julio. A Guillerma, mujer d’un mercader, tres jovades y una viña en Gebalcobra. 30 de julio. A Teresa Alfonso: las casas dónde nos alojamos en tiempos de la tala, a l’alqueria denominada Gebalcobra, en el valle de Marinyent, y tres jovades de tierra al término de dicho alqueria frente de las casas cabe el río, y una jovada de viña al mismo término. 5 d’agosto. A cada cual de Guillem de Vallé, R. de Vallé y P. Furnerio: una casa y tres jovades de tierra a l’alqueria de l’Alcudiola, término de Corbera. 10 de julio.”
La mercé llegada a Teresa Alfonso, es va deure al fet que Jaume I es va hostatjar en Gebalcobra, fent d’este el seu quarter transitori. Va ser així el nucli de les operacions que el monarca va emprendre per a reprendre i extingir la rebel·lió organitzada pel sarraí Al-Azrach, que s’havia estés inclús als castells de Cullera i Corbera. Quan va arribar el rei conqueridor a la vall, només va poblar de cristians el lloc del Ràfol, on va manar erigir una església -única parròquia de la vall-, amb jurisdicció dels llocs compresos dins de la vall, que són a més del Ràfol, Simat, Benifairó, Tavernes, Alcudiola, Xara, Alfurell, Ombria i Massalalí. La dita parròquia es trobava sota l’advocació de sant Bartomeu Apòstol.
De les revoltes tramades pels musulmans valencians, la de 1276 va presentar caràcters d’una conjuració molt àmplia. L’alçament va començar en la serra de Finestrat, i es va estendre a Tous i després cap a l’est, Montesa, Vallada, al raval de Xàtiva, Cullera, Corbera, Chella, Bicorp, Bolbaite, Cortes, Dosaigües, Millars, Moixent, Planes, Trabarel i Tibi, que amb altres llocs de menys importància van caure igualment sota la dominació dels rebels.
El rei conqueridor, en 1262, havia fet entrega a l’infant Pere de la jurisdicció dels pobles de la vall d’Alfàndec, amb l’expedició des de Saragossa d’un comunicat als habitants dels dits llocs perquè conegueren la nova situació. Un dels seus fills naturals, Pere Fernández d’Híjar, va rebre de son pare, el 24 d’abril de 1276, 15.000 sous per a atendre els gastos de la seua host militar, i va quedar així garantida la suma amb les rendes de la vall fins a la total cancel·lació de la dita quantitat. L’avançada edat del conqueridor, no li va impedir continuar lluitant contra Al-Azrach, atenent des de la vila d’Alzira l’abastiment de l’exèrcit cristià, al capdavant del qual es trobava el seu fill i successor Pere.
Finalment, va morir el rei Jaume I el 27 de juliol de 1276, no sense abans haver-li comunicat el seu fill la notícia de la derrota i mort del rebel Al-Azrach. Pere III d’Aragó i I de València, després de la mort de son pare, va concertar una treva amb els musulmans insurrectes per a després, havent atés les exigències i els problemes del govern heretat, reprendre la contesa fins a extingir definitivament els focus de rebel·lió sarraïna.
La gran riquesa de la vall no va passar inadvertida al monarca, qui va dictar normes per a intensificar-la, i augmentar així el rendiment agrícola de la vall.
Així ho va posar de manifest en les ordes que va donar a Samuel Abenvives, al càrrec de la batlia de la vall, perquè amb les rendes que obtinguera d’esta, realitzaria les obres que el monarca havia manat realitzar a l’alfòndec -llotja-, els banys, les séquies, i per a l’extracció i anivellació de les terres de la vall.
El rei Pere i els seus fills van concedir als Abenvives importants mercés ja que esta família jueua de prestadors va anticipar considerables sumes a la cort. D’esta manera les rendes controlades per la batlia de la vall van servir per a afrontar el fort deute contret pel monarca.
Els últims anys del regnat de Jaume I, va vindre al regne Na Constanza, filla de l’emperador d’Alemanya Frederic II, el qual, per a poder establir una aliança amb els grecs, la va casar amb l’emperador de Nicea. Com esta era a més tia de la dona del rei Pere, el monarca va tindre a bé atorgar-li alguns estats en el regne de València, entre els quals es trobava la vall d’Alfàndec. El rei Pere va morir el 8 de novembre de 1285 als 46 anys, deixant al seu primogènit Alfons els territoris d’Aragó, Catalunya, València i Mallorca, i a Jaume -que serà Jaume II el Just- Sicília i les conquistes a Itàlia. D’esta manera, Alfons III d’Aragó i I de València va substituir son pare en el poder.
Del seu curt regnat data el més antic document que hem trobat relatiu a la Taverna, segons el qual el monarca va confirmar la tributació de 300 sous anuals que va fer Na Constanza, exemperadriu de Grècia, a Ramón Vilarcel, de la Taverna d’Alfàndec.
En les albors de la seua incorporació senyorial, el nucli de població conegut fins aleshores com Gebalcobra, començaria a donar pas a l’expressió Tavernes, amb la qual vulgarment era conegut el lloc. La veu llatina, amb la fundació del reial monestir de la Nostra Senyora de la Valldigna, va substituir definitivament la sarraïna. La Taverna, amb la llotja, constituïen aleshores el centre comercial i mercantil entre els pobles i les alqueries del vall, incloent-hi el Massalalí i Alcudiola, on concorrien els pobladors amb els seus productes i les collites per a fer vendes i transaccions. Alfons III d’Aragó va tindre així innumerables atencions amb Na Constanza, i esta, agraïda, va dictar testament a favor de Jaume II el Just, que des de la mort del seu germà va passar a estar al càrrec dels estats que prèviament havien pertangut al seu germà, concretament en 1291. Na Constanza va conservar la vall fins que Jaume II va fer la famosa donació a l’abat del monestir de Santes Creus (Tarragona), perquè erigira un nou cenobi cistercenc en esta vall.
Segons la tradició, este rei, després de guerrejar contra els musulmans per terres d’Alacant i Múrcia, quan va passar per la vall d’Alfàndec, va quedar tan gratament impressionat per la seua fertilitat i bellesa que va dir -dirigint-se al seu capellà Fra Bononat de Vila-seca, abat del monestir cistercenc de Santes Creus-: “Vall digna per a un monestir de la vostra religió”. I l’abat va contestar: “Senyor, vall digna!". Jaume II va haver de considerar-ho així quan el 15 de març de 1297 va promulgar l’orde amb la concessió d’eixes terres a l’abat de Santes Creus per a una nova fundació cistercenca. Des d’aleshores esta vall rep el nom de Valldigna.
Segons les capitulacions firmades, quan Zaen va entregar la ciutat al rei, Jaume I es comprometia a mantindre la pau durant set anys, sense incomodar ni per mar ni per terra les places fortes de Dénia i Cullera, fins que no haguera vençut aquell termini.
A pesar de tot, i per causes que no han pogut ser clarament determinades, les places i els territoris mencionats van caure en poder de les tropes cristianes abans que concloguera el temps fixat. El riu Xúquer es va erigir així en divisòria del territori conquistat, i es va confiar el seu govern i la defensa a Roderic de Lizana. Este, durant el seu mandat, va enviar una expedició sota les ordes de Pere d’Alcalà als territoris situats més enllà del Xúquer. La sort els va ser tan adversa a dits expedicionaris, que el rei Jaume va haver d’anar sobre Bairén i Xàtiva, per a alliberar els cavallers que segons pareix havien quedat presoners.
D’esta manera, des d’agost de 1240, els castells i les alqueries de tota la zona, entre ells els de la vall d’Alfàndec, van retre homenatge al rei.
Una vegada conquistades aquelles terres, va arribar el moment de recompensar tant els nobles com els soldats que en virtut de les lleis d’Aragó i de Catalunya havien servit en la campanya militar de la conquista.
Les gràcies atorgades pel rei conquistador apareixen arreplegades en el Llibre del Repartiment -registre que conté un total de 1.814 anotacions de donacions de propietats realitzades entre 1237 i 1242. La primera donació registrada en este llibre que al·ludix a la vall d’Alfàndec data del 15 de juliol de 1238 -durant l’assetjament de València-, i en esta atorga el rei a Nuño Sanz, el seu tio i conseller, la vall d’Alfàndec (o vall de Marinyent -com apareix també citat en les fonts-) amb les alqueries o els castells d’Eyrb Alcobra i Huaegip Açogra, amb els seus forns i molins.
Poc va gaudir Nuño Sanz d’esta mercé, perquè va morir en el Rosselló en 1242, i la vall va passar novament a engrossir el reial patrimoni.
La següent notícia d’Alfàndec data de 1248, quan es verifica la distribució de lots de propietat immoble de la vall, particularment en Gebalcobra i el seu terme. Així, com veiem en el Llibre del Repartiment:
“A Amed de Stayna y con él, diez ballesters; á P. de Matallops, y con él, veinte ballesters y a cada cual d’ellos en l’alqueria denominada Egebalhobra situada al Valle de Marinyent; á diez sueldos por jovada, 21 de julio. A A. de Vico tres jovades y media de tierra y una jovada de viña a l’alqueria denominada Egebalhobra, 26 de julio.
A cada cual de Domingo de Paylars, Bernat Guillan de Paylars y Raimundo Pintor Lorenzo de Hospital: tres jovades de tierra a cada cual en Gebalcobra y casa en la misma alqueria. 26 de julio. A Guillerma, mujer d’un mercader, tres jovades y una viña en Gebalcobra. 30 de julio. A Teresa Alfonso: las casas dónde nos alojamos en tiempos de la tala, a l’alqueria denominada Gebalcobra, en el valle de Marinyent, y tres jovades de tierra al término de dicho alqueria frente de las casas cabe el río, y una jovada de viña al mismo término. 5 d’agosto. A cada cual de Guillem de Vallé, R. de Vallé y P. Furnerio: una casa y tres jovades de tierra a l’alqueria de l’Alcudiola, término de Corbera. 10 de julio.”
La mercé llegada a Teresa Alfonso, es va deure al fet que Jaume I es va hostatjar en Gebalcobra, fent d’este el seu quarter transitori. Va ser així el nucli de les operacions que el monarca va emprendre per a reprendre i extingir la rebel·lió organitzada pel sarraí Al-Azrach, que s’havia estés inclús als castells de Cullera i Corbera. Quan va arribar el rei conqueridor a la vall, només va poblar de cristians el lloc del Ràfol, on va manar erigir una església -única parròquia de la vall-, amb jurisdicció dels llocs compresos dins de la vall, que són a més del Ràfol, Simat, Benifairó, Tavernes, Alcudiola, Xara, Alfurell, Ombria i Massalalí. La dita parròquia es trobava sota l’advocació de sant Bartomeu Apòstol.
De les revoltes tramades pels musulmans valencians, la de 1276 va presentar caràcters d’una conjuració molt àmplia. L’alçament va començar en la serra de Finestrat, i es va estendre a Tous i després cap a l’est, Montesa, Vallada, al raval de Xàtiva, Cullera, Corbera, Chella, Bicorp, Bolbaite, Cortes, Dosaigües, Millars, Moixent, Planes, Trabarel i Tibi, que amb altres llocs de menys importància van caure igualment sota la dominació dels rebels.
El rei conqueridor, en 1262, havia fet entrega a l’infant Pere de la jurisdicció dels pobles de la vall d’Alfàndec, amb l’expedició des de Saragossa d’un comunicat als habitants dels dits llocs perquè conegueren la nova situació. Un dels seus fills naturals, Pere Fernández d’Híjar, va rebre de son pare, el 24 d’abril de 1276, 15.000 sous per a atendre els gastos de la seua host militar, i va quedar així garantida la suma amb les rendes de la vall fins a la total cancel·lació de la dita quantitat. L’avançada edat del conqueridor, no li va impedir continuar lluitant contra Al-Azrach, atenent des de la vila d’Alzira l’abastiment de l’exèrcit cristià, al capdavant del qual es trobava el seu fill i successor Pere.
Finalment, va morir el rei Jaume I el 27 de juliol de 1276, no sense abans haver-li comunicat el seu fill la notícia de la derrota i mort del rebel Al-Azrach. Pere III d’Aragó i I de València, després de la mort de son pare, va concertar una treva amb els musulmans insurrectes per a després, havent atés les exigències i els problemes del govern heretat, reprendre la contesa fins a extingir definitivament els focus de rebel·lió sarraïna.
La gran riquesa de la vall no va passar inadvertida al monarca, qui va dictar normes per a intensificar-la, i augmentar així el rendiment agrícola de la vall.
Així ho va posar de manifest en les ordes que va donar a Samuel Abenvives, al càrrec de la batlia de la vall, perquè amb les rendes que obtinguera d’esta, realitzaria les obres que el monarca havia manat realitzar a l’alfòndec -llotja-, els banys, les séquies, i per a l’extracció i anivellació de les terres de la vall.
El rei Pere i els seus fills van concedir als Abenvives importants mercés ja que esta família jueua de prestadors va anticipar considerables sumes a la cort. D’esta manera les rendes controlades per la batlia de la vall van servir per a afrontar el fort deute contret pel monarca.
Els últims anys del regnat de Jaume I, va vindre al regne Na Constanza, filla de l’emperador d’Alemanya Frederic II, el qual, per a poder establir una aliança amb els grecs, la va casar amb l’emperador de Nicea. Com esta era a més tia de la dona del rei Pere, el monarca va tindre a bé atorgar-li alguns estats en el regne de València, entre els quals es trobava la vall d’Alfàndec. El rei Pere va morir el 8 de novembre de 1285 als 46 anys, deixant al seu primogènit Alfons els territoris d’Aragó, Catalunya, València i Mallorca, i a Jaume -que serà Jaume II el Just- Sicília i les conquistes a Itàlia. D’esta manera, Alfons III d’Aragó i I de València va substituir son pare en el poder.
Del seu curt regnat data el més antic document que hem trobat relatiu a la Taverna, segons el qual el monarca va confirmar la tributació de 300 sous anuals que va fer Na Constanza, exemperadriu de Grècia, a Ramón Vilarcel, de la Taverna d’Alfàndec.
En les albors de la seua incorporació senyorial, el nucli de població conegut fins aleshores com Gebalcobra, començaria a donar pas a l’expressió Tavernes, amb la qual vulgarment era conegut el lloc. La veu llatina, amb la fundació del reial monestir de la Nostra Senyora de la Valldigna, va substituir definitivament la sarraïna. La Taverna, amb la llotja, constituïen aleshores el centre comercial i mercantil entre els pobles i les alqueries del vall, incloent-hi el Massalalí i Alcudiola, on concorrien els pobladors amb els seus productes i les collites per a fer vendes i transaccions. Alfons III d’Aragó va tindre així innumerables atencions amb Na Constanza, i esta, agraïda, va dictar testament a favor de Jaume II el Just, que des de la mort del seu germà va passar a estar al càrrec dels estats que prèviament havien pertangut al seu germà, concretament en 1291. Na Constanza va conservar la vall fins que Jaume II va fer la famosa donació a l’abat del monestir de Santes Creus (Tarragona), perquè erigira un nou cenobi cistercenc en esta vall.
Segons la tradició, este rei, després de guerrejar contra els musulmans per terres d’Alacant i Múrcia, quan va passar per la vall d’Alfàndec, va quedar tan gratament impressionat per la seua fertilitat i bellesa que va dir -dirigint-se al seu capellà Fra Bononat de Vila-seca, abat del monestir cistercenc de Santes Creus-: “Vall digna per a un monestir de la vostra religió”. I l’abat va contestar: “Senyor, vall digna!". Jaume II va haver de considerar-ho així quan el 15 de març de 1297 va promulgar l’orde amb la concessió d’eixes terres a l’abat de Santes Creus per a una nova fundació cistercenca. Des d’aleshores esta vall rep el nom de Valldigna.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada