Jaume II el Just (València, 1267 - Barcelona, 1327) rei de Sicília, Aragó, Catalunya i València, era fill de Pere el Gran i de Constanza de Sicília, per tant, nét de Jaume I el Conqueridor.
Va ser home de gran cultura, bon llatinista i notable orador, i van sobreeixir entre les seues lectures les obres de caràcter religiós i piadós.
Home auster, sentia un gran afecte per l’orde cistercenc, caracteritzat, entre altres coses, per rebutjar tota ostentació.
El monarca no tenia residència fixa, s’allotjava als palaus reials de València, Saragossa i Barcelona.
Jaume II es va casar tres vegades i va tindre deu fills, cinc d’ells barons, amb la seua esposa Blanca d’Anjou. No va tindre descendència dels seus altres dos matrimonis amb Maria de Lusignan i Elisenda de Montcada.
Va destacar el seu paper en la difusió del coneixement universitari, ja que va crear l’any 1300 l’Estudi General de Lleida, per a evitar que els estudiants anaren fora de la Corona d’Aragó. El monarca va nàixer al palau reial de València el 10 d’abril de 1267. No obstant això, n'hi ha poques dades fins a 1291 quan va pujar al tron d’Aragó i va deixar a l’illa de Sicília el seu germà Frederic com a lloctinent.
Els territoris sicilians van causar al monarca múltiples enfrontaments, però finalment amb el tractat d’Anagni, es va renunciar a l’illa i es va establir un repartiment de poder entre l’Església i la Casa d’Anjou.
Amb l’acord, Jaume II havia de contraure matrimoni amb la princesa Blanca, filla de Carles II d’Anjou -el Coix-, rei de Nàpols. A més, per este tractat, Jaume II el Just va rebre Còrsega i Sardenya com a compensació territorial per haver renunciat a Sicília.
Els acords aconseguits a Anagni no van convéncer els sicilians que van manifestar el seu rebuig amb la coronació el març de 1296 de Frederic -germà de Jaume II- com a rei, prenent el nom de Frederic III. Per l’illa siciliana es va produir, per tant, un conflicte entre germans que va concloure amb el tractat de Caltabellota, pel qual s’acceptava la independència de Sicília sota la sobirania de Frederic. A la seua mort, l’illa va seguir en mans de la dinastia aragonesa.
Respecte a la política peninsular del monarca, Jaume II era conscient de la importància de comptar amb el regne castellà com a aliat, per això en 1291 va firmar amb Sanç IV el tractat de Monteagudo, que contemplava el matrimoni de Jaume II amb Isabel, filla de Sanç IV. No obstant això, la mort del monarca va suposar la ruptura del compromís matrimonial.
A Castella regnava Ferran IV. No obstant això, el tron era cobejat per Alfonso de la Cerda. Este va sol·licitar l’ajuda de Jaume II i a canvi li va concedir el regne de Múrcia. Alacant va ser també incorporada a la Corona d’Aragó després d’una dura resistència.
Castella i Aragó necessitaven la pau i, per això, es va firmar la sentència arbitral de Torrellas (1304), i posteriorment es va esmenar en el tractat d’Elx (1305), que modificava definitivament les fronteres entre Castella i Aragó.
Un succés destacat de l’època va ser la supressió de l’orde militar del Temple, concretament el dia 22 de març de 1312 en el concili de Vienne, Climent V va abolir l’orde del Temple per la butla Vox in excelso.
Els béns dels templers, per a evitar que passaren a les mans dels hospitalaris, es van dedicar a fundar un nou orde, el de Santa Maria de Montesa. La butla va ser donada per Joan XXI el 10 de juliol de 1317, i es va proclamar una nova milícia el 22 de juliol de 1319.
En la segona dècada del segle XIV es va recuperar de mans franceses l’estratègica Vall d’Aran i la unificació interna de Catalunya es va aconseguir, amb la incorporació dels comtats d’Urgell i Empúries.
Jaume II va mostrar un gran interés polític i comercial pel nord d’Àfrica. Amb el tractat de Monteagudo Calatayud s’establixen les influències de Castella i Aragó sobre el territori. Jaume II considerava l’espai nord-africà vital per les seues bases i escales navals, complementàries a les de les illes Balears, Sicília i Sardenya.
La Corona d’Aragó en el Mediterrani oriental es projectava en dos direccions. La primera, de caire econòmic, buscava la penetració mercantil d’Alexandria a Constantinoble, i la segona va pretendre participar del moviment de les croades.
Després de la mort de Blanca d’Anjou, es va casar amb Maria de Lusignan pels interessos comercials de Xipre. Va ser un matrimoni breu que a penes va durar set anys (1315-1322). Després de la seua defunció va tornar a contraure matrimoni amb Elisenda de Montcada, però una malaltia va portar la mort al monarca en 1327, i des d’aleshores descansen les seues restes en el monestir de Santes Creus, junt amb les del seu pare Pere III el Gran.
Genealogia de la Corona d'Aragó
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada