Colp de record i efecte (2-4)

Quatre gols de Soldado serviren en la segona meitat per véncer un feble Getafe i per consolidar una tercera plaça que pot quedar virtualment segellada si els d’Emery guanyen al Vila-real este diumenge.

A l’encontre hi hagué un record per al pare de Guaita mort dissabte passat. Molt poques voltes una primera part marca uns símptomes o indicis tan erronis com els de dissabte al Alfonso Pérez Múñoz.

Un València que va oferir, sobretot en els 30 minuts inicials, una imatge de feblesa i de distància en les línies siderals. Les bandes, ofensives i defensives, no funcionaven, i la dupla d’atac només Jonas feia algun que altre moviment interessant. En la rereguarda, Dealbert dubtava en el tall, Ricardo Costa dubtava en tot, i Bruno i Mathieu no tancaven els forats. Conseqüència: gol del Getafe del que sempre li marca als de Mestalla, de Manu del Moral, després d’una bona acció trenada, la qual, com no, havia nascut per la banda. Tot feia pudor de partit dolent i d'haver de parlar, una setmana més, d’Emery i del possible declivi en esta recta final de temporada.

Però, no. Estàvem quasi tots enganyats perquè a poc a poc el conjunt blanc-i-negre anà despertant-se i arribant amb més claredat a la porteria d’Ustari. I en esta reacció fou clau la figura de Mata. Un jugador que ha de tindre i assumir més responsabilitats de les que ha agarrat esta temporada. El ‘10’ va baixar al centre del camp perquè Tino Costa i Topal eren un embut en la construcció, i ell i el brasiler Jonas descongestionaren el camp i el cap dels valencianistes. Això i, és clar, les ganes de Soldado.

Sis gols a la Lliga eren molts pocs, poquíssims els que duia l’ex dels de Michel. I ell va començar marcant en el segon acte un seguit de gols, fins a quatre, amb homenatge i record al seu company Vicente Guaita, el qual va perdre son pare, Francisco Guaita, dissabte passat, víctima d’un penós i fatídic infart. Mísera vida i fatalitat per un home jove de 46 anys, el qual havia vestit la samarreta del Mestalla, i compartit porteria amb Cháfer, Bermell, porters del filial que estigueren amb ell en una fornada de futbolistes de la qual després eixiren noms com Fernando, Voro o Giner. Soldado marcava quatre dianes – feia 21 anys que no passava al València – i dedicava els gols al cel mentre Mata delectava amb assistències de luxe i amb una saber fer en la gespa pròpia d’un vertader líder al terreny de joc.

El partit havia canviat de cap a peus en 21 minuts d’efectivitat, eficàcia, orgull i compromís. Factor este últim que haurà de fer-se mirar el lateral Mathieu. El francés es va retirar al minut 77 perquè respirava amb moltíssima dificultat. Traslladat ràpidament a l’Hospital Clínic de Getafe, hi va passar la nit i va ser donat d’alta a l’endemà. Només una xicoteta arítmia i un dolor en el tòrax per determinar, a més d'un bon ensurt per al gal, que haurà de plantejar-se molt seriosament la seua addicció a la nicotina.

No afirmem que la cosa fóra causa-efecte, però els servicis mèdics del València ja advertiren que el consum ingent de cigarrets estava minant el seu rendiment físic. Dissabte fou una prova més que palpable que el diagnòstic no anava de broma. El francés hi haurà de triar. El futbol o el tabac, i Braulio haurà de valorar si el risc de la renovació paga la pena.