Vicent Partal: “El nacionalisme cultural no ha entés que necessita plasmació política”

Entrevista a linformatiu.com

Passa pel PSPV l'alternativa al PPCV o per una opció, que encara no ha arribat, que deixe arrere al PSOE? Eixa és la idea que sobrevola esta entrevista al periodista i responsable de Vilaweb, Vicent Partal, en un nou lliurament de 'El Túnel Valencià'

És un miop amb bona vista. Vicent Partal (Bétera, Camp de Túria, 1960) va posar en marxa el diari electrònic en català Vilaweb en 1995, quan només quatre gats estaven connectats a internet. Hui, Vilaweb és una referència en la xàrcia i una de les empreses més ben col·locades en aquest procés de substitució del paper per les pantalles a l’hora de buscar informació. Partal resideix i treballa a Barcelona però no ha deixat de viure a Bétera, i no és que hi vaja i en torne cada dia, sinó que res del que passa al poble (al país) se li escapa, ni les festes, ni les converses, ni els amics, ni la política. Li agrada més atalaiar l’horitzó que mirar pel retrovisor i diu, convençut, que a la dreta valenciana se li acaben les excuses i els discursos, així que si jo fóra el PP no estaria tranquil.

JULIÀ ÁLVARO (P): Com és que el PP no veu en perill la seua hegemonia electoral al País Valencià tot i els seus molts anys ja de govern, els casos de corrupció, la divisió interna que han patit, etcètera?
VICENT PARTAL (R): Jo crec que hi ha diferents elements, però n’hi ha un al qual, al meu parer, la gent no li dóna el valor que té, que és que el País Valencià és un país molt modern i moltes característiques de la modernitat política les assumeix amb una facilitat esborronadora. Que la corrupció no signifique res per a la població és un tret de modernitat, ens agrade o no. Igualment que el camí que portem cap al bipartidisme. Després... Jo sempre li he donat molta importància al tema dels PAI [sigles dels models de reglamentació urbanística anomenats Plans d’Actuació Integral]. Tu agarres un poble com Bétera, la meua família, que com moltes tenia dos o tres fanecades de taronger, que no valien res, i de sobte te les compren per uns preus inaudits. Serà “pan para hoy y hambre para mañana”... però el cas és que era pa per a hui. I això ha donat la sensació a molta gent que “estos sí que faran anar bé l’economia”. El cicle del PAI ha mogut molts diners i en una societat anestesiada ha fet molt feliç la gent. Suma el clientelisme que hi han organitzat, el bloqueig del sistema comunicatiu, tot allò de Canal 9 que ja sabem… Són instruments que des de l’esquerra repugnen però eficaços. I jo crec que, després, hi ha tot el gran joc que s’ha fet amb l’anticatalanisme que ha servit per a reprovar una ideologia que, al final, era l'única alternativa real... Em pareix que ara això comença a estar en crisi...

P: L’anticatalanisme, vols dir?
R: Sí, el que crec que està en crisi és com utilitza la dreta l’anticatalanisme per a expulsar de la societat valenciana els que són realment alternativa a ells, perquè el PSOE mai no ha sigut l'alternativa ideològica a la dreta. Ací l’única alternativa ideològica al PP ha sigut el nacionalisme, no el PSOE, això ara és evident. La distancia entre Camps i Alarte és menor. Un serà més trampós, beat o descarat, però no hi ha diferència en el projecte de societat. Jo crec que això explica on hem arribat. A mi el que em pareix interessant és que ara es comencen a veure elements de canvi molt esperançadors…

P: Després parlem d’aquests elements de canvi, però abans dis-me que han fet durant tots aquests anys les forces d’oposició al PP?
R: No han fet res de bo, un desastre, i tot per culpa del paper central del PSOE. En la transició es va destruir el PSPV, que era el més interessant del socialisme valencià i el PSOE, que durant el franquisme no era res, va crear una estructura de mala manera. Jo sempre ho explique a partir de Bétera, però és que és la meua realitat. A Bétera, el secretari general del Movimiento, Cremades, passà a ser l’alcalde socialista del poble. De Cremades, n’hi ha molts. El problema que ha tingut el PSOE és que, com que és un partit d’al·luvió, no té una ideologia i no ha tingut un model alternatiu per a oposar al PP. Als pobles, el que és del PP i el que és del PSOE tenen diferències molt escasses.

P: Parles dels anys de la transició?
R: No, de tots estos anys. I això ha anat a pitjor. Hi ha una cosa que em fa mal de panxa dir, però és que Lerma era més autònom, en el sentit de pensar pel seu compte, que els qui hi ha ara. Els socialistes han anat reculant, tot és gris, el que entra sempre fa millor l’anterior. Jo crec que això és un problema general a tot l’Estat, el PSOE és un partit anquilosat que va perdent-se i que no presenta alternatives reals als temps que estem vivint. En el cas valencià, jo crec que això és especialment exagerat. El PSOE aguanta el poder per inèrcia, no per mèrits propis, no sap plantar cara a un atac brutal de la dreta que és tot això de l’anticatalanisme i afegits, s'hi deixa arrossegar.

P: No sap plantar-li cara o no li’n planta perquè no ho considera útil?
R: És un poquet el mateix. El PSOE, si es va alinear, en alguns moments, en tesis fusterianes, per dir-ho d’alguna manera, era perquè no podia tirar de res més, perquè veníem del franquisme i no hi havia res més. Ací els dos models de país són clars: un, el de seguir igual, una regió d’Espanya, a favor de Madrid en tot el necessari i el rebot anticatalà; l’altre, mirar cap a Barcelona, cap a Catalunya i, a través d’això, mirar cap a Europa, modernitzar la societat… És clar, el PSOE està més amb el primer model. El que passa és que la transició fa que hi haja un moment que sembla el contrari, però no. El PSOE, torne a dir, no ha representat mai un model alternatiu al PP. El resultat quin és? El resultat és que va desfilant-se, quedant-se en no res.

P: Durant tots aquests anys, mentre tot això que dius passava, mentre està passant, com és que no hi ha hagut cap reacció clara de la part progressista de la societat? Tant de silenci, per què? Què ha fet la part pensant de la societat valenciana?
R: No crec que hi haja hagut tant de silenci. Jo pense que la intel·lectualitat encara ha salvat molt el país. Per exemple, el paper de la Universitat com a eina de resistència o el paper d’Escola Valenciana… Jo diria que ha sigut l’àmbit on més s’ha fet. El que no hi ha hagut ha sigut la implicació política. El nacionalisme cultural no ha entés que necessita una plasmació política. Si vols que això s’assente necessites una força política i crec que, d’això, encara no se n’han adonat. No és pot confiar en el PSOE.

P: Tot i això, és pot imaginar un canvi polític al marge del PSOE?
R: El canvi passa per la desaparició del PSOE…

P: Així de senzill?
R: Això està latent…

P: En l'àmbit del País Valencià, vols dir?
R: No, no… El PSOE en general. En totes les societat europees tens, i no vull ser sociòleg, un 40% de dretes, un 40% d’esquerres i un 20% que decideix. Això passa a totes les societat europees. Al País Valencià, què ha passat? Que el 40% d’esquerres sempre ha estat en mans del PSOE però sense projecte alternatiu a la dreta i tapant tota la resta de l’esquerra. Esquerra Unida i els nacionalistes no passaven de ser una crossa del PSOE. Ara, el fenomen impressionant que s’està donant és que tot això està desapareixent… Mira en les eleccions catalanes la clatellada que s’han pegat, en les municipals ho perdran tot, perdran Andalusia, segurament Castella-la Manxa… i ací a València, ni t’explique. Per tant, ara seria el moment de fer el vot i que l’alternativa d’esquerres deixara de ser el PSOE. A Alemanya està passant, els Verds estan superant l’SPD. Ací hi ha diferents projectes, EQUO, per exemple. El que volen és muntar alguna cosa que el que pretén és superar el PSOE. És una possibilitat. En els països nòrdics, els Verds estan apoderant-se de la centralitat de l’esquerra. Ja veurem ací, al País Valencià, qui s’apodera de la centralitat de l’esquerra. Per primera vegada estarà en dubte, el problema serà si això ho sap fer algú.

P: T’has referit al nacionalisme com única alternativa veritable al projecte i al model del PP, però el nacionalisme valencià ha tingut resultats electorals poc més que testimonials.
R: Hi ha coses molt elementals: organització, diners… L’SPD alemany va guiar la transició, Pallach a Catalunya és mor d’un atac de cor quan li comuniquen que l’SPD li ha retirat tots els diners i que van al PSOE. El senyor Ernest Lluch no desmunta el PSPV perquè li dóna la gana sinó perquè els diners se’n van a un altre costat. Pel que fa al nacionalisme, crec que hi va haver una obsessió pel nacionalisme cultural, en comptes del nacionalisme polític. Ací, Eliseu [Climent] s’ha sentit còmode amb el PSOE durant molt de temps. El Bloc ha funcionat el que ha funcionat i no ha donat per a més… I després, el sectarisme que ha portat a divisions i divisions per l’esquerra, que ja n'he perdut el compte en quina escissió estem… Hi ha operacions molt potents, el 5% [la barrera electoral]. Jo, a Catalunya, sempre els ho explique, si el 5% estiguera allà, Esquerra Republicana només haguera entrat en dos legislatures al Parlament i de segur que el país no seria igual. N'hi ha moltes raons, però a mi el que m’interessa és que ara, per primera vegada des de la transició, això s’acaba. El PSOE va camí d’afonar-se i això és una oportunitat. L’aprofitaran els nacionalistes? No ho sé. Els ecologistes? Esquerra Unida no crec. Ara s’obri l’alternativa i si algú li disputa l’alternativa al PSOE, el 40% hi anirà darrere. No estem parlant del 5%, sinó del 40. A més, hi ha símptomes de divisió per la dreta, d’aparició de l’extrema dreta i això, encara que siga cínic dir-ho, ho afavorirà.

P: No creus que el PSPV puga ser en cap cas l’eix del canvi polític al País Valencià? Un PSPV, per exemple, que siga capaç de fer efectiva la renovació que des de diferents àmbits, fins i tot des del seu propi interior, que tantes vegades s’ha reclamat. No ho creus?
R: A veure, si compares el PSPV amb altres partits socialistes de l’Estat, deuen ser dels que pitjor ho han fet, però a mi em sembla que el PSPV no és alternativa de res, el PSPV com més prompte desaparega millor. No hi ha renovació possible. Crec que és més fàcil que alguna gent se n’isca del PSOE i faça un cosa nova que no intentar recuperar un cadàver.

P: Més enllà de l’anàlisi teòrica i de la insatisfacció, fins i tot el malestar, què hi ha en molts àmbits del a societat valenciana, tu veus al carrer suficients elements que facen pensar en algun tipus de canvi, de reacció?
R: Home, veig els empresaris valencians donant suport a un català [Joan Rosell] per presidir la CEOE i pense que si ens ho hagueren dit fa cinc anys haguérem pensat que era una innocentada. S’està posant en evidència el cost de l’anticatalanisme. Vull dir… Jo veig ingredients de canvi, també veig que està molt verd. Hi ha un primer element molt general, el cas Obama és paradigmàtic, no es poden guanyar unes eleccions i, encara menys, liderar un canvi sumant-te al consens establert; per a guanyar unes eleccions s’ha de crear un consens nou. Obama ho va fer d’una manera magistral… El primer que s’ha de fer és crear un marc de referència nou, al voltant d’unes idees que han de ser les antiPP. Pensem que alguns elements que conformaven l’esquelet del PP comencen a flaquejar: els PAI ja no funcionen, l’anticatalanisme no val per als empresaris… Per tant, és un bon moment per generar un consens al voltant d’un altre discurs. Jo veig que això és el gran tema. Si ho sabérem fer, es podria fer bastant ràpidament.

P: Qui ho ha de fer això? Qui en són els actors?
R: Eixa és la qüestió. Jo només veig dos opcions, una que el nacionalisme canvie, que isca d’esta situació tant pastosa i siga capaç d’oferir alguna cosa interessant; l’altra que els grups verds i companyia generen alguna altra cosa. Esquerra Unida podria ser una alternativa però jo no ho crec, em sembla que està pitjor que el PSOE. En tot cas, qualsevol canvi sempre serà molt a partir de la societat civil.

P: Apostes més per una iniciativa més enllà dels partits actuals?
R: Crec que hi ha un altre factor, i en això també cal mirar Obama i tot el que va mobilitzar, que és la gent que no està clavada en la política actual… Jo, per exemple, tinc la sensació de que el Bloc està còmode en la seua situació de fregar sempre el 5%. Em sap greu dir-ho, però jo els veig acomodats, són la tercera força municipal… però no tenen més ambició. Cal un altre tipus de gent i el seu origen només pot vindre del nacionalisme sociològic, de la potencialitat que té el país. El país té una potencialitat immensa, el que falten són líders per a dirigir-lo.

P: L’aparició de líders, almenys en el sentit que tu els reclames, no és senzilla, veritat?
R: Jo el que veig és que hi ha una situació de desafecció molt gran, una gran part de la població que està farta d’aguantar esta situació, i són molta gent. És clar, és cert, els líders no apareixen de davall de les pedres. És molt difícil trobar un líder. Tornem a Obama. La gràcia d’Obama no és que derrota McCain, la gràcia és que derrota Hillary Clinton, la gràcia és que derrota l’aparell del partit i ho fa desmarcant-se, anant-se’n a l’altra punta i generant un moviment de base que supera el partit. Això és el que hauria de passar ací.

P: Segons quins en siguen els resultats, creus que les pròximes eleccions autonòmiques podrien representar el detonant d’alguna nova iniciativa en el sentit que estàs apuntant?
R: El PP guanyarà, probablement, amb més escons que mai, però perdrà vots i això serà una dada molt rellevant. El PSOE, la meua previsió és que s’afonarà fins a extrems increïbles, i tinc dubtes que Esquerra Unida i Compromís hi entren. És clar, davant l’alternativa d’un parlament de dos partits, jo crec que sí que pot ser que això desencadene que gent que ha estat a la voreta de la política però sense entrar diga “ací hem de fer alguna cosa”. Unes Corts amb només dos partits serà per deprimir-nos i, el que és més greu, és que el país no és així, el país real no és així. Ací hi ha una part gran de la societat invisibilitzada i, com que les eleccions de maig em pareix que seran com tocar fons, crec que això ho pot sacsejar tot.