Senzillament, líder (0-2)

Soldado marcà el segon gol per al València en Gijón.

Amb solvència i identitat de conjunt. Així es mostra el València d’Emery, que torna a encapçalar la Lliga amb una imatge de solidesa i credibilitat que comença a convéncer més d’un incrèdul de principi de temporada.

Es repeteix la història una setmana més. Portem cinc jornades de Lliga i l’equip d’Emery no coneix la derrota. Guanya, juga durant moltes fases del encontres bé, té gol (en duu els mateixos que el Barça), i per acabar de rematar les virtuts, a l’entrenador li funcionen a la perfecció les rotacions. Constants repetides, com també la sensació d’indignació dels aficionats i l’entorn valencianista del per què esta situació, idíl·lica, no ix reflectida ni és reconeguda en els mitjans de comunicació.

No tenim bones notícies. No ocorrerà. Ni tant sols si s’aconseguira un títol. Si hi ha mitjans d’informació que l’any que el València aconseguí la UEFA preferiren parlar de les eleccions del Madrid, ara no canviaran. I sincerament, no hauria de preocupar tant esta circumstància. Més preocupats haurà d’estar la resta per comprovar com amb molts menys diners, però molts més problemes, este equip, el València CF, de bon tros millor pinta que aquells que ocupen les portades que tant reclamen els aficionats de Mestalla.

Els blanc-i-negres, xino-xano, han fet base sòlida. Primer al camp, i després a la banqueta. Els futbolistes que entren sumen, i, sense llevar mèrit a Emery, això és degut al fet que posen la seua voluntat. Un d’ells, Manuel Fernandes, va tastar la mel que se li havia negat des que és jugador del València. Unai ha tornat a posar-lo. Oblidant el passat i mirant cap a un altre costat. Però el portugués ha fet el seu pas. Necessari per a jugar un partit com el del dissabte a Gijón. Juntament amb Topal, lideraren una dupla enmig del camp, el recanvi generacional d’Albelda i Baraja que semblava que mai no arribaria. I el que és més important. Amb Tino Costa a la banqueta i amb Banega fregint Jordi Candel, cap de serveis mèdics, per reclamar-li que ja està a punt per a la tornada. Ganes boges de sumar per part de l’argentí. Cordura per part del metge.


Potser es guanye als de Ferguson i es continue sense parlar del seu conjunt com a un valencianista li agradaria. Que no es preocupe. Quan en vinguen de pitjors, no faltaran portades

I si en referim a la fam i a l’esperit de superació, avancem fins a la línia d’atac. Soldado i Aduriz formen una parella complementària i resolutiva. Poden jugar junts i així ho parlaren l’entrenador, el president i el secretari tècnic la setmana passada. El basc i el valencià formen amb Mata un trident treballador i amb molta més pegada que Silva. No dubtarem de la qualitat de l’ara jugador del City, però tampoc ho farem en reconéixer que el València ha guanyat i molt en el gol amb estes dos incorporacions.
Quant al valencià, ansiós darrerament per no ser titular indiscutible, haurà de saber controlar la seua inquietud. La millor medecina, els gols com al Molinón, però també haurà d’anar acompanyada d’una bona teràpia que li haurà d’aplicar el seu tècnic, perquè l’ex del Getafe no caiga en accions infantils, dins i fora del terreny de joc.

Amb tot, dimecres espera el Manchester United. L’entitat desitjaria l’últim tiró del públic, ja que a hores d’ara s’han venudes més de 32.000 entrades. Una ocasió perfecta per reforçar la idea que subjau en l’ambient, que este equip pot fer coses grans esta temporada. Això sí, potser es guanye als de Ferguson i es continue sense parlar del seu conjunt com a un valencianista li agradaria. Que no es preocupe. Quan en vinguen de pitjors, no faltaran portades.