Entrevista a linformatiu.com
"El túnel valencià, V"
Catedràtic de Física Teòrica i exrector de la Universitat de València, membre del Consell Valencià de Cultura i de l'Institut d'Estudis Catalans, i expresident de Valencians pel Canvi, Ramon Lapiedra mai no ha deixat de treballar pel progrés al nostre territori. I —en una nova entrevista de la sèrie 'El Túnel Valencià'*- afirma que, des de la seua experiència, per a superar el conservadorisme imperant en l'actualitat, els partits a l'esquerra del PSPV solament tenen un camí: el de la unió.
Habita un despatx, al costat del Cementeri de Burjassot, que deu tindre tres metres d’amplària per sis de llarg, uns 18 metres quadrats. Comence amb números perquè no vull ser menys que Ramon Lapiedra (Almenara, la Plana Baixa, 1940) que té al davant de la seua taula de treball una pissarra, que sembla més gran que l’habitació, plena a vessar de fórmules, signes, equacions i no sé quantes coses més que deuen demostrar que Déu existeix o una cosa pareguda, o tot el contrari. Lapiedra, catedràtic de Física Teòrica, en política, aposta per allò més pràctic i, tal com estan les coses, es limita a dos aspiracions: fer entendre que el “tots són iguals” és una gran mentida i que els partits que estan a l’esquerra del PSPV han d’anar en les mateixes llistes. És el que té la gent de ciències, capacitat de síntesi, i si fa falta, una fórmula per demostrar-ho: “Mireu la realitat”.
JULIÀ ÁLVARO (P): Com es pot explicar que l’hegemonia electoral del PP al País Valencià es mantinga invariable tot i el temps que fa que governen i els diferents i abundants problemes que els rodegen?
RAMON LAPIEDRA (R): Segurament, si no hi haguera motiu de perplexitat no t’hagueres fet tu la pregunta i no m’estaries fent ara esta entrevista. Crec que la cosa és tant cridanera, vull dir, l’èxit electoral del PP, que quan passen estos fenòmens tant extrems, el primer que se li acudeix a un és que hi ha d’haver un conjunt de causes convergents i, a més a més, s’ha de produir entre aquestes una certa sinèrgia. Si no, no es pot explicar. Començant per les causes circumstancials, destaca el gran control que ha assolit el PP en els mitjans de comunicació i això ho utilitzen molt bé… molt bé entre cometes, deixant de banda l’ètica, per descomptat. Això és un exemple de factors que entren en sinèrgia: com més controles els mitjans més poder aconsegueixes i això et dóna més control dels mitjans. Sempre aconsegueixen, mitjançant tècniques de màrqueting, i sempre a banda de qualsevol consideració ètica, que els titulars no siguen els fets originals que els deixen malament sinó les seues respostes. Això sol no ho explica tot, però comences a sumar. Hi ha més coses. La barrera del 5%. Això vol dir que hi ha una certa sensibilitat minoritària en aquest país, valencianista, nacionalista, dis-li com vulgues, que com a conseqüència del grau que pot assolir espontàniament de fidelitat electoral es queda sempre en el límit, per damunt del 4% però que són vots que es tiren al fem. Això seria superable si la gent prenguera com a punt de partida per a l’acció política la realitat… però no, el 5% hauria d’informar del comportament polític d’aquelles organitzacions que poden tindre un greu problema per a entrar en les institucions… però no.
P: Vol dir que les coalicions són obligades.
R: Jo me’n recorde fa uns quants anys en les municipals, a Castelló, que el Bloc, que llavors no es deia així, i Esquerra Unida es van quedar fora per poc, el PP va arribar a la majoria absoluta i allà segueix. I ara, recentment, s’aconsegueix un acord electoral entre Esquerra Unida i el Bloc i dura dos mesos, quan havia sigut extraordinàriament dificultós… Diuen que representen coses ideològicament diferents… Home, només faltaria que si significàreu el mateix no estiguéreu en el mateix partit, és clar que signifiquen coses diferents, per això es demana una coalició electoral i no un sol partit. Però és que no hi ha una altra manera, hi ha alguna cosa sociològica profunda que fa que si no es té en compte eixe 5% us hi estavellareu una vegada i una altra… Encara hi ha més coses? Sí, encara hi ha més coses.
P: Quines més?
R: Home, certes insuficiències de major o menor abast dels partits polítics d’esquerres, ja n’he posat alguna damunt la taula, però els podríem fer extensius a tota l’esquerra o al centre esquerra si es vol. De tota manera, això poden ser elements explicatius que ajuden a reflexionar sobre el que fa l’esquerra, i són importants, no dic que no, però les mancances de l’esquerra només poden explicar el fracàs i l’abast d’aquest fracàs electoral en la mesura que passen coses com les que acabe d’explicar i, segona, que en la vida social passen ones d’un tipus o un altre que tenen arrels sociològiques profundes i que són d’abast temporal llarg. Crec que la gent del País Valencià està passant per una ona expansiva conservadora independentment d’altres circumstàncies. És important constatar això, perquè si no, es pot pensar que totes les dificultats electorals vénen dels errors o malifetes, reals o imaginàries, dels partits d’esquerres; com que no tens en compte que hi ha una certa disposició de l’electorat a anar en una certa direcció, tot es carrega damunt els muscles de l’oposició i això pot ser positiu en el sentit d’esperonar-los però també pot ser negatiu per la càrrega de qualificacions internes, que no ajuda a afrontar els problemes com toca.
P: Parlem doncs de l’esquerra…
R: Perdona, però abans m’ha quedat una cosa penjada que no voldria deixar de dir. Quan reflexionem sobre la recuperació del vot d’esquerres o sobre el manteniment del vot a al dreta, és bàsic entendre per què esta societat s’ha fet tant conservadora. S’ha de saber quina realitat estem xafant per a poder dissenyar l’estratègia adequada en l’àmbit electoral. No podem deixar de veure la realitat que tenim, la ciutadania que tenim. Haver viscut tant de temps en una economia especulativa és un dissolvent social fortíssim. Quan pensem en per què, ni amb la crisi que patim, ni amb totes les malifetes que se’ls coneix, el PP perd vots, no hauríem de passar per alt que hi ha molts ciutadans que continuen pensant que es pot reeditar el model econòmic especulatiu dels últims anys i hi ha una fosca consciència social que diu que el PP, sense complexos, pot tornar a l’economia del diner fàcil.
P: I davant de tot això, quines són les responsabilitats de l’esquerra? Quins són els aspectes negatius que sí que se’ls ha d’atribuir als partits d’esquerres? Ja s’ha referit al Bloc i a Esquerra Unida; mirem ara al partit majoritari de l’esquerra, al PSPV.
R: Quan fracasses en una convocatòria electoral, i en una altra, i en una altra… pots tindre la idea, que pot ser errònia, que l’essència del teu discurs està equivocada i pots acabar canviant de discurs en cada convocatòria electoral, cosa que fa que el teu electorat es pertorbe i, potser, perdràs una part del teu electorat fidel sense guanyar nous electors que ja estan en mans del PP. Això és una cosa. A més, en consonància amb el que acabe de dir, crec que no es treballa prou a llarg termini. Tu pots treballar amb la perspectiva, sense dir-ho, que perdràs les pròximes eleccions però no per això has de deixar de pensar més enllà del dia a dia. Això què vol dir? Moltes coses, per exemple tindre cura de la militància i el funcionament intern del partit, obrir-se a la societat, que una major porositat signifique un augment de la militància, per tant major presència, més ressonància. Hi ha un deler sense trellat per assolir el poder i això comporta una certa fascinació per les coses que fa el PP.
P: Un debat sempre obert en el PSPV és si cal buscar o no buscar els vots que falten per la dreta, amb missatges més pareguts als del PP, que és qui guanya.
R: Tu has de tindre les pròpies senyes d’identitat, pots entendre el que fan altres però no pot paréixer que tu t’apuntes al que l’altre està proposant perquè ells ja en tenen la marca. Pots guanyar-hi algun vot, potser, però per l’altre costat, en perdràs més, els de la gent que es queda estamordida de veure els que estàs fent.
P: Has parlat de la necessària porositat del PSPV; un partit d’esquerres es pot permetre el luxe de no ser porós?
R: És molt difícil concretar això… A mi m’arriben anècdotes, si vols, que no vull dir que siguen definitòries… Un jove que davant les victòries de la dreta es decideix a militar en el PSOE, se’n va a la seu del barri i es troba un desinterés que el sorprén i ni li contesten… Això és una falta de to, una falta de tensió vital, fiar-ho tot al fet que vindran les eleccions i amb quatre tanques es resol tot. El PP té molts militants que s’ho creuen de veres, que pensen que amb l’esquerra es partirà Espanya, que vindrà l’ateisme… i això els mobilitza de forma tant ferotge que són bons militants. Els socialistes han descuidat la veritable militància. En eixa perspectiva de guanyar les properes eleccions, pareix que no pensem mai, ningú, en una que vaja un poc més enllà.
P: El PSPV aprofita el capital humà que té, o podria tindre, a la seua disposició?
R: És allò que en les vendes de cotxes en diuen el paquet, el paquet, una cosa porta l’altra. L’atonia en la vida interna del Partit Socialista està molt relacionada amb la falta de porositat respecte a la gent que et seria pròxima. Hi ha molta faena a fer, tenen molta faena a fer.
P: Com s’explica que durant quasi 20 anys estiga passant això i que un partit tant potent no siga capaç d’adonar-se del que quasi tothom veu i l’elector siga espectador de la repetició de les escenes, dels errors, dels anuncis de canvis que no es noten…
R: No ho sé… Les burocràcies han d’existir, sí. Però les burocràcies han d’estar limitades per una vida interna de l’associació que siga, del tipus que siga. Si la vida interna comença a esmorteir-se, arriba un moment que allò és un cos al límit de la desaparició vital, al límit de la mort… i la burocràcia ompli parcel·les que no li corresponen. La burocràcia tendeix a l’endogàmia però un grup sa té altres forces que compensen això… Em pareix que en els últims anys, en els socialistes, hi ha hagut un desequilibri a favor de la burocràcia.
P: De tota manera, poca força o poca activitat han de tindre els referents intel·lectuals o socials de l’esquerra valenciana quan ha passat tant de temps i tan poca influència han tingut en el partit majoritari de l’esquerra del país?
R: Quan m’insisties a fer les crítiques, que se n’han de fer, dels partits d’esquerres, jo em sentia una mica incòmode perquè jo encara tinc pitjor opinió de molts creadors d’opinió que dels possibles errors dels partits d’esquerres. No hi ha error d’un polític d’esquerres que passen per alt i no desqualifiquen i, després, acaben posant-ho al mateix nivell que no els errors sinó les malifetes polítiques, la deshonestedat programada de la dreta. Això és inqualificable. Que això li passe a una persona del carrer, és mala cosa però toca, però en aquells que es creuen i són la consciència crítica de noves reflexions, que hi haja esta falta de nervi ètic és molt preocupant…
P: Però on estan els intel·lectuals progressistes del país? Són invisibles?
R: Són molt invisibles… En fi, segurament són més invisibles del que els hi pertoca, segurament. En principi per una raó… perquè cultura i PP són dos coses que no s’adiuen, per això els intel·lectuals valencians són invisibles. Després de tants anys de govern, tots aquells membres del món de la cultura que no són servils no tenen cap rellevància… S’ha d’estar a les bones i a les males, quan toca fer el discurs deixant clar que no tots són iguals, molta gent no el feia i ara… mira. Ja sé que alguns intel·lectuals i creadors d’opinió em diran que ells no han dit mai que tots són iguals, només faltaria! Ja sé que explícitament igual no ho han dit però és pitjor perquè el discurs, llegit, de manera sistemàtica, és la conclusió que se’n trau… Així que es podien deixar les cosetes més clares, cada dia. Una cosa poden ser errors, errors greus en el comportament, però un altra cosa és una política sistemàtica d’engany i robatori.
P: En tot cas no hi ha intel·lectuals en aquest país capaços de fer sentir la seua veu d’alarma respecte a les estratègies dels grups d’esquerra? Capaços d’influir-los?
R: Sí, se’ls troba a faltar.
P: És falta de compromís dels intel·lectuals? O és que no hi són? O és que no se’ls deixa intervindre?
R: Segurament, una de les causes d’això és l’actitud contemporitzadora que hi ha, molt estesa… Hi ha un pessimisme profund dels intel·lectuals davant els resultats electorals tan insistents. Però això el que demanaria als intel·lectuals és no resignar-se, no retirar-se, sinó reflexionar i pronunciar-se, intentar que la seua veu se senta. Esta actitud és la que jo trobe molt negativa.
P: Tornant al que s'ha referit al començament, els grups més a l’esquerra del PSPV. Eixos grups que pareix que es necessiten mútuament en la mateixa mesura que pareix que siguen incompatibles, quin protagonisme de futur els albira?
R: Dependrà del que facen. El que han de fer és més clar que l’aigua, no s’han d’equivocar… No tenen més remei que anar-hi junts, si no, convocatòria rere convocatòria tirarem al fem el quatre per cent dels vots…
P: No sembla que les coses ara, ni a mitjà termini, estiguen massa bé perquè Bloc, Iniciativa i Esquerra Unida tornen a anar junts a unes eleccions.
R: Sí, efectivament, cal buscar-ne el moment. De segur que hi ha moments que un intel·lectual no pot eixir a l’escena pública demanant això que demane jo, demanar-los que s’unisquen, però si no és ara serà d’ací a uns quants mesos, o serà després de les eleccions… però el missatge és claríssim, no hi ha una altra eixida, no hi ha una altra eixida. Amb el 5% de barrera electoral, no hi ha una altra eixida… Pot acabar entrant Esquerra Unida a les Corts, però el més fàcil és que la resta no hi entre. Això pot tindre moltes conseqüències, totes roïnes, la més senzilla i evident, però, és que el beneficiat sempre serà el PP.
P: Com espera que evolucione la política valenciana en els pròxims mesos? Més enllà de les eleccions de maig.
R: Jo llig els diaris, veig les enquestes… Home, les coses poden variar, però no molt. Atenent les dades, que no dels desigs, que no s’ha de confondre una cosa i l’altra, que de vegades passa, atenent les dades, dic, els resultats de l’esquerra seran, a tot estirar, mediocres, mediocres…
P: I després, què?
R: Home, després… Jo insistisc molt en el problema d’Esquerra Unida i la resta de l’esquerra, més que en el PSOE, perquè la recepta en l’esquerra és més fàcil. La recepta és: no em vingueu amb històries dient-me que representeu opcions ideològiques diferents, alguna cosa teniu en comú, no? Doncs eixa cosa que teniu en comú convertiu-la en coalició electoral i feu-la bé, i feu-la des del començament, i de manera generosa, i eviteu personalismes… perquè us hi va la vida, a vosaltres la vida com a organització i al ciutadà ens va la nostra vida en llibertat i en una democràcia de qualitat.
P: Veu factible que això que demana?
R: Home, de vegades la gent quan va en una mala direcció i li peguen una garrotada comprén certes coses. Malament està haver d’aprendre a garrotades però… Tu fixa-t'hi, pel que dic de la generositat, i parlant del conflicte entre Esquerra Unida i el Bloc. Tu parles amb els uns i amb els altres i cadascú et diu que els altres van fer coses inacceptables… això, allò… Molt bé. Estic disposat a acceptar que alguna part, la que siga, ha fet coses molt difícils d’empassar. D’acord, però tu quan et planteges que no passaràs, et planteges l’alternativa? L’alternativa, quina és? Que ara anem separats? Això no pot ser, aquesta alternativa no val. Tu gestiona les coses d’una altra manera però no trenques la coalició. En el cas del Bloc, denuncien actituds autoritàries d’Esquerra Unida, doncs gestiona-les d’una altra manera però no trenques la coalició. Perquè això no pot ser. S’ha d’apostar a llarg termini, a llarg termini… perquè el dia que eixa coalició siga capaç de traure per damunt de deu diputats, i ja no et dic si en trau per dalt de quinze, pots ser la clau per al govern. I si eres la clau per governar, et faran molt de cas, eh? Molt. Ara es queixen que el PSOE els arracona, però la millor manera d’evitar-ho és tindre quinze diputats en les Corts. Si tu tens quinze diputats i dius que vols canviar la llei electoral pel que fa al 5%, veuràs si et fa cas o no …
P: Un govern en solitari del PSPV, no li sembla possible?
R: Ara a curt termini, ni pensar-ho… i més avant… Difícil, difícil.
