És Sico Fons (Tavernes de la Valldigna) i publica un nou recull
de contes, 'Humors agres' (Edicions del Bullent, 2012), una barreja en
què es confonen l’absurd de la vida i de les relacions humanes, el pas
del temps o la subversió política, amb el toc inevitable d’ironia de
supervivència. Un autor a anys llum del prototip d’escriptor valencià en
aquesta nostra pobra, bruta trista i dissortada llengua, que dirien
victimistes il·lustres d’acadèmia amb raó o sense. En poques paraules,
matèria primera d’un outsider cultural.
El món de les lletres, ací i a la Xina, acostuma a
ser una constel·lació hermètica de capelletes a la defensiva, ja se sap,
microcosmos amb engranatges propis, clans i tribus, guerres fredes i no
tan fredes, figures reconegudes merescudament o no, i d’altres que
lluiten per a fer-se un lloc entre acadèmies d’estil i un ventall
d’editorials. I un llarg etcètera. Entre tota aquesta voràgine hi ha qui
va per lliure i trau el cap sense fer soroll, des de la frontera, com Sico Fons.
L’autor de Tavernes de la Valldigna és un personatge dels que no
abunden al país, un escriptor que viu lluny de capelletes i crea per
passió en el temps lliure que el deixen oficis tan diferents com
collidor de taronja o muntador de mobles.
Conseqüències. Evidentment n’hi ha, de
conseqüències. D’entre tota la seua obra, nombrosa en títols i premis,
s’extrau la llengua literària d’un outsider total, entranyable,
autodidacta, que encara conserva els ressorts d’aquella narrativa que
volia fer-se gran, aquella tendra manera de contar de Martínez Ferrando. I ocorre al seu últim títol, Humors agres
(Edicions el Bullent, 2012), on l’autor de la Valldigna pica l’ull a la
ironia, escut defensiu vital. De fet, l’obra és un recull d’agrors i
pal·liatius que, no debades, comença amb un epígraf ineludible de Jacinto Benavente: “La ironía es una tristeza que no puede llorar y sonríe”.
Fons somriu a dures penes, perquè la història, al capdavall, sempre és
la mateixa, i sempre és agra. Ens ofereix uns contes tendres, amb dosis
de fantasia, preocupació ancestral per pas del temps i la vellesa que
s’apropa, la mort, com al conte L’última conversa, o la presència continuada de l’alcohol, la cervesa en concret, i altres pal·liatius d’emergència.
Entre finals sobtats d’aquells del manual del senyor Edgar Allan Poe,
s’escolen espurnes de crítica política a un sistema ensopit i corrupte.
D’aquesta indignació, subversió de pinzell gros, sense matisos, naixen
contes tan premonitoris de la #primaveravalenciana com “Terror al carrer”, que comença amb una inoblidable asseveració: “Els terroristes radicals brandaven unes enormes porres”,
escrit mentre la revolta domèstica valenciana encara esperava la seua
oportunitat per a fer les delícies dels progres d’ací i d’allà, i alçar
totes les suspicàcies de les dretes mundials.
Tot plegat, Humors agres és la recopilació de
xicotetes històries del dia a dia passades per un filtre irònic sense
subtileses, amables episodis d’una vida tan inevitablement agra com el
gust de la cervesa.
