Camps i Fabra (el del "aeropuerto del abuelito"), inaugurant el primer aeroport de la galàxia sense avions ni companyies aèrees. Comença el mes d’abril i també la recta final per a molts polítics que tracten de captar el vot i la confiança dels seus ciutadans.
La diferència respecte al mes de març és que no podran tallar ni una cita ni destapar cap plaqueta com ha ocorregut en les dues darreres setmanes, ni fer grans actes a les places dels pobles. I és que aquest parèntesi ens anirà bé a tots. Fins i tot als polítics. Hi ha més d’un diputat que s’ha demanat un parell de dies de vacances després d’un ritme frenètic d’inauguracions de centres de dia, col·legis, parcs, millores de camins...
Qualsevol obra, per xicoteta que siga, ha sigut susceptible d’inauguració i de la visita del polític de torn. Llàstima fan els operaris dels ajuntaments i els treballadors d’algunes empreses que han hagut de treballar de sol a sol per a enllestir projectes que no estaven ni de bon tros acabats. Hem viscut, per què no dir-ho, algunes situacions còmiques amb centres que s’inauguren per pintar o amb els materials i els efectes personals dels obrers amagats al racó, i d’altres no tan divertides com la inauguració a Ontinyent d’un parc sense accessos per a minusvàlids -Rus els proposà que pujaren amb cordes-.
Ha sigut també un cap de setmana de pic laboral per a les impremtes que treballen a destall per tal de tenir apunt el díptics, tríptics, políptics i en alguns casos –com el de la Pobla Llarga- autèntics llibres que tracten de vendre’ns les bondats del partit polític que gestiona el consistori. No importa si en tot l’any no es publica ni un sol BIM, ara és el moment de fer-ho, i si potser a tot color i amb fotografies, molt millor. Tota aquesta opulència que estan practicant polítics de tots els colors i partits, contrasta amb la realitat de crisi econòmica que, no es cansen de repetir-nos estem vivint. Amb tanta opulència i inauguració, u comença a plantejar-se si tot açò de la crisi no serà un muntatge. Si no és així, com poden explicar els polítics aquestes despeses innecessàries i els excessos que s’estan cometent en alguns llocs? Qui paga totes aquestes campanyes encobertes?
Raó tenen els empresaris del sector de material sanitari en posar el crit en el cel i denunciar la política d’inauguracions de la Generalitat que manté un deute de 1.300 milions d’euros! Com tractaran els malalts de la nova “Super Fe” els metges si els taxen l’aixeta del subministrament de medicines? I en aquest cas, cal fer una aclariment: la crisi no és excusa, perquè el deute es remunta a 2004. Segurament, aquest és l’exemple més sagnant de tots els que usen mitjans públics per fer propaganda, però no és ni de bon tros l’únic.
* Sandra Capsir.
