Contemplant
l'ambient que rodeja aquesta edició de l'Eurocopa de futbol (malgrat és
un fenomen molt estés) em molesta força molt l'exacerbat nacionalisme
que rodeja l'esdeveniment. Circumstancia aquesta que em fa sentir, sobre
tot quan compartix la visió amb un grup de persones, una rara avis, ja
que tot el partit es viu (no és veu!) des de l'òptica, com he dit,
nacionalista.
No
dic que l'espectable s'haja de vore amb total absència d'un
cert sentiment nacional, entre altres circumstàncies perquè es
impossible, donada no sols pels pesats, persistents i interessats
missatges mediàtics (en definitiva, per tot el negoci que hi ha al
voltant), sinó, també, perquè l'empatia és un sentiment prou corrent i
necessari en l'esser humà. En conseqüència, és pràcticament, amb les
condicions individuals, socials i mediàtics actuals, no vore l'Eurocopa
sense participar d'un cert sentiment nacionalista.
Però,
una cosa és acceptar aquesta premissa i altra, totalment diferent,
acceptar tota la parafernàlia nacionalista que està impregnat
l'esdeveniment, com si el futur, l'existència, l'honor, la dignitat i la
felicitat col·lectiva i individual estiguera lligada al resultat de la
competició.
En
aquest sentit, per tant, preferia que aquestos esdeveniments serviren,
tot al contrari del què passa, per a consolidar sentiments supra
nacionals. En aquest cas, per exemple, que servira per fer més Europa.
En conseqüència (vana il·lusió), preferiria una competició sense
banderes i himnes, una competició amb que l’única aspiració fora vore
l’espectacle, sense més passió que el futbol pel futbol!
Per
últim, també, perquè a través l'historia de la humanitat són massa els
que han mort darrere d'una bandera (que a la fi no és més que un drap al
que se li dona qualitats màgiques) o defenent línees imaginaries de
fronteres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada