La Diputació de València cobra 11 milions d'una taxa per un servei inexistent

La planta de gestió de residus de Llíria devia estar acabada este mes. Però la realitat és que l’empresa que havia de desenvolupar el servei, una filial de Sedesa, l’empresa totpoderosa de la família Cotino, no ha posat ni una pedra ni ha invertit cap euro. Això sí, els ciutadans de les comarques d’interior de València ja li van abonar a través de la Diputació 7,5 milions.



Per segon any consecutiu, als habitatges de les comarques del Camp de Túria, la Foia de Bunyol, els Serrans, Utiel-Requena i el Racó d’Ademús, arriba el que ja s’ha conegut com la taxa del reciclatge. Este nou rebut, que enguany s’ha unificat sobre uns 65 euros, grava teòricament la separació, reducció i tractament de residus en una planta que hauria d’estar construïda a Llíria.

Cincs anys després de la constitució del Consorci València Interior, en el qual estan representats la Generalitat, la Diputació i els 61 ajuntaments de les cinc comarques, l’empresa que hauria d’haver posat en marxa la planta continua transportant el fem de la zona a Villena, encara que la Diputació ja va recollir l’any passat uns 11 milions d’euros i enguany repetirà la xifra. Malgrat tindre els terrenys cedits per l’Ajuntament de Llíria, la mercantil no ha posat ni una sola pedra.

I és que esta taxa, i tot el que l’envolta, presenta qüestions, com a mínim, pintoresques. Teòricament havien de ser els ajuntaments els que cobraren estos rebuts als seus ciutadans, però la por de gravar més els habitants del poble per les possibles repercussions electorals va fer que fora la Diputació la que s’encarregara de cobrar, una institució gens habituada a este tipus de gestions.

No van ser ni un ni dos els veïns d’estos pobles que es van assabentar de l’existència de l’ens provincial, que l’any passat va cobrar entre 40 i 63 euros per habitatge donada d’alta amb llum i aigua i que enguany ha estat unificada en uns 65 euros. Sinó es paga abans del 30 de juliol, portarà un recàrrec.


El fet que siga la Diputació i no els ajuntaments qui cobre esta taxa augmenta el cost del rebut entre un 3 i un 4%

Com no podia ser d’una altra manera, el fet que siga la Diputació qui cobre esta taxa augmenta el cost del rebut entre un 3 i un 4%. Crida l’atenció que cap dels 61 ajuntaments, val a dir que una majoria aclaparadora governats pel PP, no han posat ni una pega a este nou impost, perquè arriba en un època delicada. L’any que ve serà període electoral , i tot apunta que es retardarà a juny, per si de cas.

Per una altra banda, l’empresa que hauria d’haver construït la planta i l’hauria d’haver acabada a novembre de 2009 perquè estiguera en ple rendiment just este mes és Ecosenda, una filial de la totpoderosa Sedesa, l’empresa dirigida per Vicente Cotino Escrivá, nebot del Conseller de Medi Ambient, Juan Cotino. De moment, no han posat una sola pedra, ni tampoc hi ha invertit cap euro, i es limita a transportar els residus de 61 municipis des de Llíria a la planta de Villena, on són tractats.

Per eixe servei, que havia de ser conjuntural, la mercantil rep del consorci uns 7,5 milions d’euros. Però de separació i reciclatge res, només transport per carretera, botant-se una Ordre de Medi Ambient de 2004 que prioritza la proximitat en la gestió de residus.

El que també està cobrant per un servici per una pega que no té és l’Ajuntament de Llíria. El consistori dirigit pel popularista Manuel Izquierdo, rep del Consorci 430.000 euros per albergar la planta, que en estos moment no existix ni provoca cap molèstia als veïns. Això sí, en un principi els llirians no anaven a pagar, però a tots els ha arribat el rebut i, segons fonts coneixedores del cas, amb un increment per a l’any que ve, que podria arribar als 100 euros per vivenda.

Els Cotino, sempre guanyen amb el PP

No se li escapa a ningú que Sedesa i les seues filials, les empreses de Vicente Cotino Escrivá, nebot del vicepresident del Consell i conseller de Medi Ambient, Juan Cotino, han crescut a l’ombra del govern del PP a la Generalitat. Els números ho diuen, en els últims anys han facturat a l’administració valenciana, en els seues distints sectors, sobretot en la gestió de centres de majors i l’obra civil, la res inapreciable xifra de 539 milions d’euros. Ara en un recurs a l’Ajuntament de València s’embutxacarà 2,8 milions d’euros del pactat.

L'INFORMATIU. 07 juny 2010



A més, en diferents contenciosos plantejats a l’administració, com la seua eixida de l’empresa que anava a prolongar Blasco Ibáñez, Cabanyal 2010, també s’ha beneficiat econòmicament. Ara, i després de sis anys per expropiar-li un terreny, l’Ajuntament de València li abonarà a una empresa satèl·lit dels Cotino més de 2,8 milions d’euros del que li havia d’haver abonat.

En este cas en concret, l’Ajuntament de València va iniciar un procés d'expropiació en 1998 per a fer-se amb el sòl necessari per a construir el Parc de Capçalera. Necessitava 30 hectàrees d'horta prop del barri de Campanar, concretament 140 parcel·les per a les quals anaven a destinar 7,3 milions d'euros (1.200 milions de les antigues pessetes) per a pagar-les.

Una d'elles pertanyia a Alqueria Dolores, SL, mercantil administrada per Vicente Cotino Ferrer, germà del conseller Juan Cotino. L'Ajuntament, en l'expropiació, va valorar el sòl dels Cotino, classificat com rural, en 148.000 euros. Després d’un recurs, el Jurat Provincial d'Expropiacions va elevar esta estimació, en 2005, fins als 687.000.

El temps anava passant i mentre tothom cobrava, fins a 137 propietaris en la mateixa situació, els Cotino no rebien els diners per part del consistori. Solament altres dos amos de parcel·les, les famílies Trénor i Benlloch, van quedar en la mateixa situació que la de la família del vicepresident del Consell.

Al maig de l'any passat, Alqueria Dolores, SL, es va acollir a la Llei d'Expropiació Forçosa i va demanar que es tornara a taxar la seua parcel"la, d'uns 13.600 metres quadrats d'extensió. El Jurat d'Expropiacions, després de valorar-lo, va estimar que el sòl ja no era rural sinó urbanitzat i va valorar el terreny en 3.517.723 euros, 2,8 milions més de la quantitat donada en 2005. L’Ajuntament recorrerà la sentència, en estos moments no la pot assumir pel gran deute acumulat, però ja hi ha jurisprudència que els dona la raó als Cotino. I tot, per un retard a les oficines del consistori.


Un canvi en la llei va permetre triplicar el volum de negoci de les empreses de la família Cotino, que va passar d’11 milions en 2006 a més de 40 milions en 2009

Però tot no acaba en els recursos. Quan Juan Cotino va ser conseller de Benestar Social va impulsar diverses normatives de gestió de les residències de la Tercera Edat que va beneficiar directament als negocis de la seua família en este sector. Una de les seues mesures, a través d'una nova norma en 2007, va anar ampliar el nombre de places finançades per Benestar Social.

Amb este canvi, l'empresa familiar va ampliar el nombre de places finançades. En este sentit, el grup Savia, participat en un 38,7% per Sedesa, matriu de la família Cotino, va triplicar el nombre de places subvencionades i a més va passar de posseir 13 centres en 2006 a 21 en 2009. Ara ja controla el 50% del total de residències concertades de Castelló i València

No obstant això, segons va fer públic el diari El Mundo, el principal benefici que va aconseguir la família Cotino va ser l'increment del preu públic de les places d’estes residències. Amb dues resolucions, una quan ja no estava, es va augmentar el preu de les places subvencionades de 43 a 56 euros en 2008 i de 56 a 59 en 2009. Esta decisió va permetre triplicar el volum de negoci de les empreses de la família del popularista valencià, que va passar d’11 milions en 2006 a més de 40 milions en 2009.

El cas de Cabanyal té també unes curiositats, però el resultat és el mateix. Al juny de 2008, amb la crisi immobiliària ja desbocada i la UE preparada per a denunciar davant el Tribunal Europeu l'entrada a dit de capital privat en Cabanyal 2010 SA, les 11 constructores van abandonar el vaixell a la carrera després de veure que el negoci perillava.

Però ho van fer, no només recuperant tot l'invertit -7,8 milions d'euros- malgrat que Cabanyal 2010 SA estava ja en pèrdues, sinó obtenint una sucosíssima “compensació indemnització” xifrada en 870.000 euros: és a dir, superior al 10% de la inversió inicial. Entre les mercantils es trobava Sedesa. En este cas, l’Ajuntament diu que el que li van abonar “és legal”, no pensava igual el Síndic de Comptes que va criticar la Generalitat. Un altre negoci redó.

DOCU diumenges; elecció del Monestir de Valldigna

A continuació transcrivim l’escriptura de la donació:

“En el nom de Crist. Sàpiguen tots que Nos Jaume per la gràcia de Déu Rei d’Aragó, Mallorca, València, i Múrcia, Comte de Barcelona, Banderer de la Santa Església Romana, Almirall i Capità General. Continuant en el sinceríssim amor que els nostres gloriosos predecesors constantment tingueren a la nostra sagrada religió cistercenca, com el mitjà més eficaç per a dilatar a Déu els cultes, com així mateix per a l’eterna salvació de la nostra ànoma i la dels nostres pares, determinen fundar un Monestir de l’esmentada Orde a la vall fins ara anomenada d’Alfàndech, que d’ara endavant i des d’avui volem que perpètuament s’anomene la Valldigna, que aquest vocable siga l’advocació de la Verge Maria en aquest Monestir filial del de Santes Creus i que s’anomene per tant Monestir de Santa Maria de la Valldigna, on perpètuament siga invocat el sufragi dels sants pels fidels de Crist. Així, per tot açò, tot inspirant-nos en la divina gràcia, considerat fervorosament i diligent per Nos, a Vós, venerable Bononat, Abat actual del Monestir de Santes Creus, concedim per la present autoritatr plena per tal d'e’igir el nou Monestir, per a la construcció i manteniment del qual us donen i concedim a perpetuïtat en franc i lliure alou tota l’esmentada vall amb els castells de Marinyent i d’Alcalano; els llogarets i alqueries que hi ha situats i establerts, amb tots els hòmens i dones que hi viuen i habiten de qualsevol llei, secta, estat o condició que siguen, amb els termes i totes les pertinences i amb totes les rendes i productes de lleuda, passatge, pastura, alfardes, magram, sofres, pontatges, hosts i cavalcades; amb els molins; forns, banys; aqüeductes, muntanyes, plans, matissars, boscs, selves, prats, marjals, terres conreades i incultes, llocs solitaris i poblats, la pastura per a la caça i la pesca,, el monedatge, cenes, troballes de mines o tresors; amb el mer i mixy imperi i tota la jurisdicció civil i criminal, ple domini i districte i, en general, tot allò que es puga expressar, dir o pensar. Per tant, absolem tots els hòmens i dones habitants i veïns del abans esmentats vall, castells, pobles, alqueries i els seus termes de tot domini , homenatge i fidelitat i els manem que tinguen per senyors naturals l’Abat i monjos del monestir que s’ha de construir i els obeesquen i mostren submissió en tot i per tot. És voluntat nostra que es posen i instituesquen en aquesta Comunitat suficient nombre de monjos, que n’han d’ésser tretze almenys, amb l’Abat que els presidesca , els quals guardartan l’bservància cistercenca i hi seran serfs de l’Altíssim. Després de la primera elecció de l’Abat, pertanya a la nova Comunitat eligir-lo, ja de la mateixa, ja d’una altra, i la confirmació al de Santes Creus o al Convent si a l’Abat en coses humanes estiguera per ventura exempt. Així mateix, volem fermament que totes i cadascuna de les esmentades coses donades no es pugen alienar ni transferir i que queden per sempre com sustent de l’Abat, monjos i altres persones del Monestir; i si qualsevol persona ho alienara, fallarem com va i nul tal procedir i hauran de restituir-ho seguidament a la propietat del Monestir; tanmateix, puga, legítimament i autoritzat per l’Abat de Santes Creus, donar en enfiteusi o llogar, per algun temps , cases i terres a la vall abans esmentada i els seus termes per a utilitat del nou Monestir. A més de tot això, manem als procuradors, batlles, administradors, justícies i altres oficials i súbdits nostres, presents i vinents, que totes i cadascuna de les coses abans esmentades les tinguen i observen fidelment, que les facen observar invariablement, que no les contravinguen ni permeten contravenir-les enlloc i si algú, temeràriament, fóra transgressor de l’esmentaty abans, caurà en la nostra ira i indignació i pagarà, a més mil morabatins d’or que s’aplicaran totalment a l’increment del nostre erari. Els termes de la vall han de limitar i confrontar amb els de Cullera i Corbera, Alzira, Barx, Barxeta i Bairén (avui Gandia) i, a més, fins una milla mar endins.
Donat a València als idus (dia 15) de març de l’any 1297.
Signe de Jaume per la gràcia de Déu, Rei d’Aragó, etc.
Testimonis: Bernat Guillem d’Entença, Joan Ximeno d’Urrea, Jaume, Senyor de Xèrica, Pere de Monte Cateno i Gonçal Ximeno d’Arenoso.
Fou tancat per Pere de López, escrivà del senyor Rei.”

A continuació i per orde del rei es van redactar, en l’aldea del Ràfol, els següents documents per a deixar ben clara la nova organització de la vall en tots els aspectes:

1. Salvaguarda del monestir de la Valldigna.
2. Es dóna notícia als sarraïns de la vall de la donació feta i de les obligacions a les quals passen a estar sotmesos.
3. Concessió i amollonament del terme per part de Bernat de Clapers.
4. Instruccions a les autoritats de les aldees confinades.
5. Assignació a l’exemperadriu de Grècia en compensació per la donació de la vall als monjos del Cister, de les valls i aldees de Xaló, Alaguar, Almozrof i Alcanhí.
6. Als habitants de Xaló, Alaguar, Almozrof i Alcanhí se’ls comunica que des d’aleshores passen a estar sota la jurisdicció senyorial de l’exemperadriu de Grècia.

Donat el caràcter de la nova situació, els mudèjars més destacats de les aljames de la vall es van afanyar a demanar al rei que els foren confirmats tots aquells privilegis que fins aquells moments els havien sigut concedits pels predecessors del monarca. Els dits privilegis garantien als sarraïns certes llibertats que, donades les noves circumstàncies, sentien perillar. Jaume II va accedir a la confirmació de la seua demanda.

Segons l’historiador valldignenc Toledo i Girau, els monjos fundadors van ser designats pel monestir de Santes Creus (Tarragona) el dia de Tots Sants de 1298, i es van establir inicialment a l’aldea de Benizael -situada aproximadament entre l’alqueria de Xara i Simat-, concretament en la llotja o alfòndec on els sarraïns del dit lloc solien celebrar el seu mercat, i sumaven un total de tretze:

-ANCIANS: Fr. Pere de Roira, Fr. Guillem de Bayanda, Fr. Jaume de Riudaneres i Fr. Jaume de Calcendre.
-DE MITJANA EDAT: Fr. Arnau Dalp, Fr. Pere de Perales, Fr. Berenguer de Fortuny i Fr. Valentí Carbonell.
-JÓVENS: Fr. Bertran de la Cova, Fr. Guillem Blanc, Fr. Jaume Jover, Fr. Bernat de Font i Fr. Raimon de Sant Climent.

Si les obres del cenobi es van emprendre amb ànim -com es pot suposar-, bé podria haver acabat la construcció de l’habitació conventual i altres estances accessòries més urgents, per a després, continuar amb les altres peces més importants i anar engrandint l’obra amb el temps.

La disposició general del monestir de la Valldigna segurament respondria, amb algunes variants, al tipus que va perdurar durant tota l’edat mitjana en els monestirs quan es va generalitzar la regla de Sant Benet, a saber: l’església orientada d’est a oest; a un costat, entre el braç major i el creuer, el claustre; a la banda d’orient del claustre, la sala capitular; a la del sud, el refectori i les cuines; a la d’occident, el graner, celler i tot allò que havia d’estar en contacte amb el públic.

- Toledo Girau, José. El Castell i la Vall d’Alfàndec de Marinyén. Ed. Ajuntaments de la Valldigna, Benifairó de la Valldigna, 1992.
- Toledo Girau, José. El Monestir de la Valldigna i els seus Abats Comendataris. Ed. Ajuntaments de la Valldigna, Benifairó de la Valldigna, 1993.

Llorente argüeix raons econòmiques i no personals per al comiat de Fernando

“Són decisions que desgasten, però que calen en estos moments”. Amb rostre de cansament acumulat, compareixia el president del València en una roda de premsa en la qual quedà clar que ni serà l’última ni la primera actuació per intentar frenar la sagnia econòmica heretada dels mandataris malbaratadors d’abans. Braulio Vázquez, home portat per Fernando, es converteix en el nou coordinador de la secretaria tècnica, que tindrà l’atenta i infalible supervisió de Manuel Llorente.

A les 13 h havia de celebrar-se el Consell a la Llotja Vip de Mestalla. Hores abans, a la seu social, Llorente parlava amb un periodista de TVV i Fernando entrava d’esquena al president. Molt simptomàtic.
De membres de la junta rectora, només n’hi acudiren quatre. La resta havien delegat el vot en el màxim mandatari. Un Llorente que va fer una explicació breu i concisa del perquè de la destitució de Fernando. El concepte amortització –que sempre ha tingut un sentit aplicat a les coses- tornà a eixir en esta reunió. Fernando va manifestar el seu malestar perquè no se li haguera donat l’oportunitat de rebaixar-se el sou. El ja exdirector esportiu continuarà momentàniament dins del Consell, ja que, entre altres coses, no s’hi han pogut buscar membres substituts, ja que els estatuts de l’entitat marquen que siguen set els qui ocupen la junta rectora valencianista.

Una vegada acabada la Junta, Llorente es va dirigir a la sala de premsa, on l’esperaven nombrosos periodistes. Flanquejat pel director de comunicació i pel flamant coordinador de la secretaria tècnica. “He proposat l'amortització del càrrec de director esportiu, que suposa l'eixida de Fernando Gómez de l'organigrama esportiu del club, i que s'emmarca dins de les mesures previstes per a assolir la viabilitat i reestructuració de la societat”.
Així començava les seues explicacions el president, que va fer girar tot el seu discurs en la conjuntura econòmica en la que s’està immers i a la qual el futbol no pot estar d’esquenes: “Podria fer-ho fàcil. Eixir d’ací i fer-me un café amb vosaltres i que els que vingueren després que s’arreglaren. Però este Consell està per a resoldre situacions”.


Llorente tornà a parlar amb Ángel Torres, president del Getafe, sobre Soldado. El jugador ja busca casa a l’Eliana i l’operació podia tancar-se la pròxima setmana

El nou coordinador de la secretària tècnica, com així el batejaren, va soltar frases curtes i farcides de por pel que podia dir o deixar de dir. “Esta situació no l'he buscada jo. És incòmoda per la destitució de Fernando, però em dec al club i he d'acatar les seues decisions, encara que personalment em sap greu per ell”.
Diuen els que coneixen de prop Braulio, que és una persona afable, de tracte pròxim i molt humà. Serien qualitats molt positives perquè Llorente estiguera més que satisfet. El que no sabem és si és submís. A la roda de premsa, el president va deixar clares les jerarquies. Quan se li va preguntar pel capítol d’entrades i d’eixides, va respondre ell primer. El periodista va demanar que fóra Braulio mateix qui en donara la seua. “El treball està tot fet. Cal perfilar-lo i acabar-lo”, va sentenciar el nou encarregat de la parcel·la tècnica, de qui el president va destacar la gran capacitat de treball, la qual “m’ha demostrat en el temps en el qual hem coincidit en el club”.

De vesprada, cadascú va continuar amb els seus quefers. Hi ha un que no ha canviat. Llorente tornà a parlar amb Ángel Torres , president del Getafe, sobre Soldado . El jugador ja busca casa a l’Eliana i l’operació podia tancar-se la pròxima setmana. Al València, tot i que semble ara impossible, no només hi haurà acomiadaments.

Medi Ambient organitza excursió este diumenge.

LA REGIDORIA DE MEDI AMBIENT DE SIMAT AMB LA COL·LABORACIÓ DEL GRUP MUNTANYA VALLDIGNA HA ORGANITZAT UNA MARXA AL BARRANC DE MANESA DE BARX. L’EIXIDA SERÀ AQUEST DIUMENGE DES DE LA PORTA DE L’AJUNTAMENT DE BARX A LES 8 DEL MATÍ.

Informa; web Municipal de Simat

Nota de premsa del Bloc de Simat

Davant el recent acabament del túnel de Barxeta del transvasament Xúquer- Vinalopó, el col.lectiu local del Bloc de Simat expressa;



_ El nostre total recolzament al col·lectiu Xúquer viu.

_ El nostre convenciment de que els transvasaments no són, de cap manera, la solució per les conques, suposadament, deficitàries. Els transvasaments possibilitaran que en un futur, no gaire llunyà, habiten més conques deficitàries.

_ La nostra preocupació pel problema de la intrusió marina a les terres de la Ribera i la Safor- Valldigna, que s'agreujarà en ser bombejada l'aigua des de l'Assut de la Marquesa.

_ Ens amoïna l'anunci de la utilització de part dels cabals transvasats per a ús de boca, en contra del que se'ns havia dit.

_ La nostra solidaritat amb els llauradors de la Ribera i de l'Horta Sud usuaris tradicionals i històrics del Xúquer.

_ En contra del que diuen alguns, l'aigua no sobra, no sobra mai ni en cap lloc, els rius fan el seu paper ecològic en tributar al mar les aigües que arrosseguen fertilitzant la terra i omplint el aqüífers.

Simat de la Valldigna
1 de juny del 2010

I què farà ara el València CF amb els diners?

L´Informatiu.COM

Cinquanta-quatre milions d’euros és el concepte. Tal qual. Fred, gelat, com els càlculs del president del València per quadrar el pressupost. Amb la venda de Villa i Zigic i el dos milions que encara restaven de Moretti, només en queden 5 per arribar als 54 i equilibrar l'exercici d'enguany. Però l’arribada de Silva al Madrid per no menys de 36 milions superarien amb escreix el quadrant. Què farà el València?


De moment haurà d’afanyar-se i moure peça. En un sentit o en un altre. Per una banda en el capítol de reforços. Els davanters urgeixen. No cal desesperar-se, però els abellidors tenen mercat.
Anem per parts. La situació d’Aduriz ja la contàvem ahir. Però podem posar-ne un afegit. Fonts pròximes al futbolista han confirmat a l’Informatiu que no es massa del gust de la direcció esportiva i del president. I és per això que a últimes hores d’ahir es filtrarà el nom, no sabem si interessadament, del davanter holandés de 34 anys Ruud Van Nistelrooy. Llorente sap que és complicat ara negociar per Aduriz a causa del procés de concurs de creditors. I també Fernando li agraden més altre noms.

Però a més, els vermellons tenen oferiments de quatre milions d’euros que ara per ara l’equip valencianista no està disposat a assumir. El Sevilla és un dels conjunts de la lliga espanyola que pot estar pel mig, tot i que des de la capital andalusa ens ho negaven. “ És un davanter esplèndid, però nosaltres en tenim tres i no està dins de la nostra òrbita”. Balons fora des del conjunt hispalenc.

No acaba de quedar massa clar que amb les vendes el València no haja agilitzat o al menys iniciat les negociacions per Soldado. Un familiar valencià del jugador ens comentava que el futbolista està desitjós per recalar al cap i casal. Però de moment, de forment ni un gra. Res de res. I Ángel Torres, tot i la seu gratitud per èpoques passades, acumula damunt de la seua taula ofertes pel davanter centre del Getafe. El València i Llorente esperen i continuen pentinant el mercat. El que no sabem si el criteri de cerca sempre és en la secció d’oportunitats, que ja se sap, de vegades trobes i d’altres te’n vas en les mans buides.

Silva i el Madrid

Sumats als 49 ja recaptats, pot afegir-se en breu els de la venda de Silva, jugador que a Madrid, i a determinades webs, mitjançant l'agència EFE, veuen en hores estarà a les ordres de Mourinho la temporada pròxima.
Siga com siga, amb vora 90 milions d’euros, si al remat es ven també al canari, Llorente tindrà els mateixos diners que amb la qüestionada ampliació de capital del passat estiu. Queda saber que si amb l’ampliació fa quasi un any es salvà l’entitat, amb estos guanys, què es va fer? A la ment del president no hi ha ara altre objectiu: quadrar i més quadrar.