Halloween
Tots Sants.
A quina festa juguem?.
Supose
que açò ja està més que debatut, opinat, publicat i en certa manera
assumit. No val la pena seguir amb un tema a què ja s'ha dedicat
qualsevol classe de raonaments, tots ells, per a desterrar un costum
americà dels EUA. Però, que?. Com renunciarem a un costum tan, guai!.
Tan del primer món. Nosaltres, els del miracle de la rajola buida i de
molt de fust. O celebrem com els rics.
I
resulta que ens hem oblidat de la tradició, que és la de recordar als
nostres avantpassats, la d'honrar la seua memòria, la de tindre, per un
dia, un record per a aquells que ens van precedir.
Segurament
em repetisc, però no per això ho calle. Hem arribat a un punt en què
ens avergonyix la mort. Hem desplaçat un dels actes suprems de la vida
dels sers vius i del ser humà molt en particular, per ser racional, en
un acte, que millor que no es veja. Millor si no se'l dic. Millor que ……
La
mort és una vergonya, perquè amb ella no podem. Per això amaguem el
nostre fracàs. No podem amb tot. Som finits. Això no ens agrada, això ho
empaquetem i com més prompte millor que desaparega el senyal. I si el
pobre finat ha tingut la desgràcia de tindre'ns un poc retinguts, a
causa del seu procés de desaparició, pena se sent, però descans més. I
el més greu és que als nostres fills els hem transmés eixa
insensibilitat, eixa fredor, eixe, açò no és, no passa, no existix. Ja
rebrem en les nostres pròpies carns el rebot.
Jo,
que també soc i estic amb els temps, també m'acuse d'esta indiferéncia.
Però, com no, pense en el final, no tant, però sí en algun moment i
crec que no ho tem com a tal. Però si tem l'amor o desamor dels meus
cuidadors, pense en la pietat o no dels que m'hauran de procurar-me una
mort digna, i pense que la mort no és el final.
No em pregunten el final de que. No el se.
Quan
vaig fer el servici militar, el toc d'oració, era un moment, per a mi
molt sentit. Recordava els meus familiars vius i lluny i als meus
familiars lluny i morts. Des de llavors eixe toc ho associe a la festa
de Tots Sants.
Però,
sent totalment contrari a l'existència d'exèrcits amb armes, he de dir
que un himne de l'exercite és de les poques marxes, cançons, balades,
regetones, valsos, simfonies, etc, que em transporten i posen el
borrissol eriçat, m'emocionen, em transporten al cementeri on em negue a
anar. Desde 1982, l'exèrcit espanyol adopta com a himne als caiguts
(TOTS), la cançó cristiana composta per un sacerdot, amb un ampli
currículum de cançons religioses famoses, “La mort no és el final”, de
la que només transcriuré la tornada, que m'he permés transformar en un
vídeo de flors i albes:
Quan la pena ens aplega
Per un germà perdut,
Quan l'adéu dolorit
Busca en la Fe la seua esperança
Per un germà perdut,
Quan l'adéu dolorit
Busca en la Fe la seua esperança
En la teua paraula confiem
Amb la certesa que tu
Ja li has tornat a la vida,
Ja li has portat a la llum.
Ja li has tornat a la vida,
Ja li has portat a la llum.
Amb la certesa que tu
Ja li has tornat a la vida,
Ja li has portat a la llum.
Ja li has tornat a la vida,
Ja li has portat a la llum.
Crec
que l'esperit de la lletra pot ser assumible per quasi tots, i en el
moment suprem, per tots els que arriben conciens. Perquè, si de quelcom
estic segur, és que per molt de disfressa d'Halloween que em posen per
davant, recordaré els meus amics i familiars, escoltaré eixe himne i no
dubte que ja han arribat a eixa LLUM.
Vicent Ibañez
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada