Un detall, una genialitat, és suficient per canviar el rumb d’un encontre espés. La diferència entre l’esclat d’una crisi i mantenir una ratxa triomfal és molt estreta. Tant estreta com l’espai que va trobar Jéremy Mathieu entre el porter i el pal per obrir el marcador a un quart d’hora del xiulit final.
La crònica futbolística té, sovint, molt d’oportunista. És un relat en el qual el resultat final marca l'estat d'ànim del narrador. Ahir a Mestalla es va presentar un València voluntariós però poc fluït. Les carències de l’equip s’evidencien quan ha de fer circular la pilota. Quan l’absència d’Aduriz limita l’ús del joc directe, als d’Emery els costa, i molt, fer futbol. Almenys un futbol capaç de sorprendre el rival. El València dugué la iniciativa del partit, però la realitat és que durant bona part de l’encontre els jugadors semblaven un exèrcit acampat als peus d’una muralla infranquejable.
L’encarregat de dirigir ahir el timó de l’equip, Éver Banega, no va trobar en la primera part la velocitat que l’encontre requeria. Si bé estigué molt millor que en partits anteriors, l’argentí no va aconseguir fer cap forat al mur plantat pel Deportivo. Una xicoteta part de l’afició, de fet, li va recordar la seua eventual afició per la vida nocturna. El gros del públic, ràpidament, xiulà els càntics en defensa del seu migcentre organitzador. Amb unes bandes que provaven de ser incisives i un Soldado desballestat per la saturació defensiva, el València no trobava la tecla necessària per encetar el marcador. Potser fora l’última passada, potser la definició, allò que mancava. La pressió i les ràpides recuperacions no eren suficients per generar vertader perill contra la porteria custodiada per Aranzubia.
Victòria treballada, poc brillant, que permet que el València acabe la primera volta de temporada en posicions de Lliga de Campions i amb una de les millors puntuacions de la seua història
El Deportivo se sentia còmode, jugava el seu partit. Si en els primers 45 minuts no disparà ni una sola vegada a porteria, en encetar el segon temps els de Lotina aprofitaren la falta d’intensitat de l’equip local per disposar d’algunes ocasions. L’equip gallec es va adonar que a este València se li pot clavar mà i, animat per la seua seguretat en defensa, es va estirar cercant la porteria. L’ocasió més clara, possiblement, de tot el partit, la tingué Lassad als quatre minuts de la represa. Una espectacular mà de Guaita, però, va evitar que els visitants s’endugueren un premi excessiu. El meta de Torrent està guanyant-se a pols la renovació de la qual tant s’ha parlat esta setmana.
El punt d’inflexió que el partit necessitava vingué de la mà dels canvis, passat el minut vint del segon temps. A Unai Emery sempre se li ha recriminat que no encerta a l’hora de fer substitucions, però ahir va encertar plenament donant entrada al futbolista que canviaria l’esdevenir de l’encontre. Mestalla necessita herois, líders. Jugadors que alcen l’ànim i es deixen la pell lluitant cada pam de terreny. Fou Tino Costa, en substitució de Maduro, qui ahir va exercir aquesta funció, provocant les ovacions de la grada en cada pilota lluitada i cada passe executat. Una d’estes assistències, en l’últim quart d’hora de partit, acabà en les botes de Mathieu, qui amb un xut potent i precís foradà la porteria visitant per l’únic lloc per on podia entrar l’esfèrica.
Amb el gol arribà la tranquil·litat local. El Deportivo va vore truncat el seu plantejament i hagué d’obrir un poc les línies. Un eixamplament que va provocar algun esglai en la tremolosa defensa valencianista, però que també va permetre, ja en temps de descompte, que Pablo finalitzara a plaer una excel·lent jugada de Juan Mata. Dos gols, tres punts. Una victòria treballada, poc brillant, que permet que el València acabe la primera volta de temporada en posicions de Lliga de Campions i amb una de les millors puntuacions de la seua història. Un fet que ha de fer reflexionar a qui siga que decideix l’alçada del llistó que se li posa al València CF.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada