Polèmica, queixes, agressivitat al camp i poc futbol. Ingredients que, acompanyats de bon ambient i respecte entre aficions i jugadors, serveixen de base per consolidar un derbi valencià que cal que es repetisca.
Un xicot d'uns setze anys entrava ahir a la vesprada en el comboi de la línia roja del Metro, a l'altura de Colom. Es va asseure mentre estrenyia en la mà un pilot de tela blau i grana. Estava nerviós, o, com a mínim, impacient. El matrimoni que s'asseia enfront venia de les rebaixes, i la dona li preguntava al marit, estranyada: “Eixe equip quin és?”. El xaval reia, i s'enfundava la bufanda mentre la megafonia anunciava: “Pròxima parada, Machado”.
A l'eixida de l'estació, mitja dotzena de policies nacionals formaven filera vigilant el personal. Però no, afortunadament a València hi ha poc que vigilar. Entre altres coses, perquè no hi ha massa tradició de derbi. No som ni Liverpool ni Roma ni Barcelona, ciutats on els duels fratricides convulsionen els carrers. A València som amics, germans, cosins, que amb tot no acostumen a veure’s les cares en un terreny de joc. Però quan això passa, la ciutat agafa un color especial.
Cada derbi és per al Llevant una espècie de dia de l'orgull granota: aficionats i plantilla es conjuren, es sobremotiven i la gent oneja les seues banderes blaugranes per a demostrar que continuen sent una immensa minoria que reclamen l’alternativa al domini dels de Mestalla. Per al València és, en general, un partit més. Estan els quatre exaltats de sempre, els que volen destacar introduint bengales en el Ciutat de València, com fan habitualment allà on van. Però no és estrany veure en el Bar Torre Levante un xaval amb la samarreta blanca, com tampoc seria anormal observar una situació inversa.
Una mostra d’açò fou la situació que protagonitzaven dos jugadors que compartiren vestidor en el passat, si bé ahir s’enfrontaven com a rivals. Els més de 15.000 espectadors que acudiren ahir a Orriols observaren com Xisco Muñoz i Vicente, instants abans d’entrar al camp com a revulsius l’últim quart d’hora de partit, xerraven afablement mentre duien a terme els últims exercicis d’escalfament. Un gest com a mínim curiós en un partit que, en aquell moment, lluïa 0-0 al marcador i vivia un dels moments més intensos de l’encontre. De fet Juan Mata, qui seria protagonista finalment, estavellava al pal una falta directa alhora que els dos interiors mantenien la tertúlia. Cinc minuts després de la seua entrada al camp, el duel es decantava de forma polèmica cap al costat dels valencianistes.
A la banqueta local, només hi hagué lamentacions i més lamentacions. Punyades damunt la taula d’una sala de premsa que presenciava com un tècnic, Luis Garcia Plaza, confiava tot el seu discurs a una errada arbitral
En la llotja d’autoritats, ambdós presidents discutien amb passió però sense perdre les bones maneres. Quico Catalán s’indignava, mentre Llorente gesticulava traçant la línia impossible que trencava el fora de joc. El mateix Catalán, de fet, esclatà en acabar el partit, cansat que siga el seu equip qui pague sempre els errors arbitrals. Tant és el malestar de l’equip granota que hui no s’entrenarà. Capficat en evidenciar la injustícia, el seu vicepresident, Tomás Pérez, mostrava amb una blackberry la prova del delicte: una presa fotogràfica de la jugada del gol, en la qual sembla que Mata està en fora de joc. Segons ell, el mateix jugador blanc-i-negre li confessà l’acció.
Emery, tocat per l’eliminació copera, sumava la seua tercera victòria consecutiva en Lliga i agafava un poc més d’aire. Poc perquè de nou el Chori va protagonitzar una acció poc clara de cara al d'Hondarribia. L’argentí va negar-se a eixir a les acaballes de l'encontre, ja que segons ell “per a cinc minuts podia lesionar-se”. Ni les explicacions d’Unai ni sobretot el precedents donen massa confiança d’un cas més de falta de respecte cap a l’entrenador.
A la banqueta local, només hi hagué lamentacions i més lamentacions. Punyades damunt la taula d’una sala de premsa que presenciava com un tècnic, Luis Garcia Plaza, confiava tot el seu discurs a una errada arbitral.
Mentrestant, els aficionats de tots dos aficions abandonaven Orriols. I és que tothom espera que la rivalitat entre València i Llevant puga créixer any a any amb enfrontaments en la màxima categoria. Amb tot, que no es perden mai les bones maneres. No es tracta de germanor, sinó de rivalitat sana.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada