dijous, 1 de març de 2012

La vida, com la cervesa, amablement agra. "Humors Agres", de Sico Fons.

És Sico Fons (Tavernes de la Valldigna) i publica un nou recull de contes, 'Humors agres' (Edicions del Bullent, 2012), una barreja en què es confonen l’absurd de la vida i de les relacions humanes, el pas del temps o la subversió política, amb el toc inevitable d’ironia de supervivència. Un autor a anys llum del prototip d’escriptor valencià en aquesta nostra pobra, bruta trista i dissortada llengua, que dirien victimistes il·lustres d’acadèmia amb raó o sense. En poques paraules, matèria primera d’un outsider cultural.

El món de les lletres, ací i a la Xina, acostuma a ser una constel·lació hermètica de capelletes a la defensiva, ja se sap, microcosmos amb engranatges propis, clans i tribus, guerres fredes i no tan fredes, figures reconegudes merescudament o no, i d’altres que lluiten per a fer-se un lloc entre acadèmies d’estil i un ventall d’editorials. I un llarg etcètera. Entre tota aquesta voràgine hi ha qui va per lliure i trau el cap sense fer soroll, des de la frontera, com Sico Fons. L’autor de Tavernes de la Valldigna és un personatge dels que no abunden al país, un escriptor que viu lluny de capelletes i crea per passió en el temps lliure que el deixen oficis tan diferents com collidor de taronja o muntador de mobles.
Conseqüències. Evidentment n’hi ha, de conseqüències. D’entre tota la seua obra, nombrosa en títols i premis, s’extrau la llengua literària d’un outsider total, entranyable, autodidacta, que encara conserva els ressorts d’aquella narrativa que volia fer-se gran, aquella tendra manera de contar de Martínez Ferrando. I ocorre al seu últim títol, Humors agres (Edicions el Bullent, 2012), on l’autor de la Valldigna pica l’ull a la ironia, escut defensiu vital. De fet, l’obra és un recull d’agrors i pal·liatius que, no debades, comença amb un epígraf ineludible de Jacinto Benavente: “La ironía es una tristeza que no puede llorar y sonríe”. Fons somriu a dures penes, perquè la història, al capdavall, sempre és la mateixa, i sempre és agra. Ens ofereix uns contes tendres, amb dosis de fantasia, preocupació ancestral per pas del temps i la vellesa que s’apropa, la mort, com al conte L’última conversa, o la presència continuada de l’alcohol, la cervesa en concret, i altres pal·liatius d’emergència. 

Entre finals sobtats d’aquells del manual del senyor Edgar Allan Poe, s’escolen espurnes de crítica política a un sistema ensopit i corrupte. D’aquesta indignació, subversió de pinzell gros, sense matisos, naixen contes tan premonitoris de la #primaveravalenciana com “Terror al carrer”, que comença amb una inoblidable asseveració: “Els terroristes radicals brandaven unes enormes porres”, escrit mentre la revolta domèstica valenciana encara esperava la seua oportunitat per a fer les delícies dels progres d’ací i d’allà, i alçar totes les suspicàcies de les dretes mundials.
Tot plegat, Humors agres és la recopilació de xicotetes històries del dia a dia passades per un filtre irònic sense subtileses, amables episodis d’una vida tan inevitablement agra com el gust de la cervesa.