dilluns, 20 de setembre del 2010

A la tercera, líders (1-2)

Mata, celebra el primer gol d´ahir del València al camp de l´Hèrcules


Amb qualitat per moments i amb ofici quan es necessitava. El València va guanyar l’Hèrcules encomanant la seua victòria al sofriment i al treball després de l’expulsió al principi de la segona part de David Navarro.

Tretze anys després s’enfrontaven herculans i valencianistes. Ni el temps que no es mesuraven les forces, ni la victòria èpica dels alacantins al Nou Camp, feren que el Rico Pérez s’omplira per vore una rivalitat renovada. 24.000 aficionats (més de 1.000 del València) els quals presenciaren una primera part colossal de futbol. Pel que proposà l’equip visitant i perquè el que les va rebre totes en contra sabé sobreposar-s’hi.

L’equip d’Unai avisà quan es duien 40 segons de partit. Un mà a mà entre Soldado i Calatayud i només el peu del porter local evità la diana. Era una advertència seriosa. Immediata, podíem dir, perquè acte seguit, i de la treta del cantó, venia el primer gol de l’encontre. En una acció assajada, Joaquín servia a Pablo perquè el castellonenc fera un canvi de joc cap a l’entrada per sorpresa de Mata. L’internacional, sense deixar caure l’esfèrica, engaltava per realitzar un meravella de gol. Minut 2, prompte es desnivellava la contesa.

El partit agafava el to que li convenia al València. Deixar el baló al contrari i eixir amb velocitat. I l’estratègia funcionà de nou a la perfecció. Jugada trenada des de la línia defensiva cap a Joaquín, qui després de traçar una diagonal serveix per a Mata i l’asturià per a Pablo. En l’esquerra, sí, en una demarcació on pot jugar perfectament, posà l’ interior del peu i clavà la pilota a l’escaire. Un gol d’equip, i, alhora, un gol individual sensacional.


Tres partits, líders en solitari i encontre de luxe este dimecres a Mestalla contra l’Atlètic de Madrid. Ara, contra els grans toca saber si este València és diferent

El 0-2 fou un colp dur per als d’Esteban Vigo, que reaccionaven més per coratge que per convenciment. Només una acció aïllada podia canviar la dinàmica. I va produir-se. Ramírez Domínguez va interpretar mans de David Navarro en l’àrea. Rigorós. Però més pena màxima que no. Trezeguet donava un alé d’esperança als seus incondicionals al minut 42.
I precisament el central del Port de Sagunt va tornar a ser protagonista a l’inici de la segona part. El capità valencianista va ser expulsat al minut 48 després d’una topada amb Abel Aguilar. Els dos futbolistes disputaven el baló. La sanció del col·legiat, excessiva. A partir d’ací, Emery va tindre clar que el guió del partit només entenia de defensa. Va substituir Mata (l’asturià va tindre una baixada de tensió al descans) per Dealbert i set minuts més tard Chori per Soldado. L’aposta estava clara. Aguantar el resultat.L’Hèrcules ho va intentar. I a punt estigué d’aconseguir-ho gràcies a l’espenta per bandes de Drenthe i Femenia, i l’olfacte de Valdés i Trezeget. Els intents els va resoldre César quasi sempre, i la fusta, la més clara, després d’una rematada de cap de l’ariet francés.

El València va renunciar a l’atac. Sens dubte. Amb 10, l’equip va preferir conservar el mínim avantatge. “Estic orgullós dels meus jugadors”, manifestava l’entrenador valenciana en concloure l’encontre. Una opció, que tot i no ser massa vistosa, va donar el resultat desitjat. Tres partits, líders en solitari i encontre de luxe este dimecres a Mestalla contra l’Atlètic de Madrid. Ara, contra els grans toca saber si este València és diferent. Prompte n’eixirem de dubtes.